Rafael Triana (novembre – desembre 2024)

Perfume

Residència al Bòlit

PERFUME és una instal·lació que problematitza la tensió dialèctica entre la precisió instrumental de l'àmbit tecnocientífic i l'evanescència inherent a allò natural. A partir d'una intervenció sobre nivells de construcció -instruments paradigmàtics del control i l'estandardització espacial-, l'obra s'apropia d'aquests objectes per buidar-los de la seva funció original, resignificant-los com a recipients portadors del que és inestable i transitori: extractes líquids destil·lats artesanalment a partir de les matèries vives recol·lectades en els paisatges naturals protegits de Girona.

L'operació conceptual que subjau en aquesta intervenció resideix en la subversió de l'objecte: un instrument la funció ontològica del qual és garantir l'equidistància i l'equilibri, ara es converteix en un contenidor del que és efímer, imprevisible i indomable. Aquesta dislocació en l'ús dels nivells planteja una reflexió crítica sobre les lògiques modernes del control, el mesurament i l'exactitud, enfrontades a la incapacitat humana de capturar allò orgànic en la seva plenitud. En aquest sentit, PERFUME posa en tensió el desig de quantificar la natura amb l'experiència sensorial, fugida i incerta, de l'entorn natural.

Disposats en una seqüència ortogonal sobre una base de fusta, els nivells, com si fossin flascons de perfum, contenen líquids obtinguts a través de mètodes d'extracció manual, proposant un diàleg entre allò artesanal i allò industrial. Cadascun d'aquests contenidors transparents esdevé un testimoni de la paradoxa entre allò regulat i allò espontani, entre la norma i l'excepció. La presència disruptiva d'un tub caigut introdueix un element d'entropia que fa fallida la il·lusió d'ordre i estabilitat, fracturant simbòlicament l'hegemonia del control tecnocràtic.

El desplaçament semàntic que opera en aquesta instal·lació revela la fragilitat dels sistemes de mesurament que, malgrat la seva aparent exactitud, no aconsegueixen contenir ni dominar el que és orgànic. L'obra ens convida a reconsiderar les dinàmiques de poder subjacents en l'intent de dominar allò natural a través de dispositius de precisió, evidenciant la incapacitat de la ciència i la tecnologia per capturar la volatilitat de la vida. Així, PERFUME s'articula com una crítica a les narratives contemporànies que exalcen l'eficiència i el control, subratllant que allò vital escapa a tota forma de confinament estructural.

L'elecció de materials -líquids vegetals encapsulats en nivells de bombolla- és també un gest de desplaçament poètic: allò que comunament es destina al mesurament de l'espai físic ara conté les propietats intangibles de la natura. Aquest gir conceptual en l'ús dels nivells de construcció transforma un objecte utilitari en una metàfora de la lluita per contenir allò inaprehensible, assenyalant la paradoxa de tancar allò fugaç dins de paràmetres inamovibles.

En definitiva, PERFUME és una obra que se situa en l'interstici entre allò tècnic i allò poètic, entre allò estructurat i allò caòtic. La intervenció reflexiona sobre les relacions de poder que travessen les nostres interaccions amb l'entorn natural i les fronteres entre allò controlat i allò incontrolable. Mitjançant una disposició escultòrica calculada meticulosament i una materialitat que dialoga amb els paisatges de Girona, l'obra posa en escena la vulnerabilitat del control i la inevitabilitat del desbordament.

Rafael Triana (Cuba, 1988) és un artista multidisciplinari. La seva obra combina la performance, el videoart, la instal·lació i la il·lustració. Després de cursar estudis superiors a l'Escuela de Bellas Artes de  La Habana (ISA), on va obtenir el diploma d'or en Disseny Escenogràfic, es va establir a París el 2015.

La seva pràctica artística se centra en la crítica a les estructures de poder i en el seu impacte en la identitat individual i col·lectiva, abordant temes com el treball, la migració i el consum. A través d'instal·lacions, vídeos i pintures digitals deconstrueix els sistemes automatitzats i les seves normes que alienen l'individu, fent palesa la tensió entre el control social i la memòria col·lectiva.

Manipulant objectes quotidians, explora les nocions de pertinença i comunitat en contextos migratoris, mentre qüestiono el paper del consumisme en la construcció de la identitat moderna. La seva obra busca generar una disrupció crítica, convidant l'espectador a replantejar-se les estructures que configuren la realitat social. Considera el seu art com un acte de resistència, una esquerda en el sistema dissenyat per desobeir.

Rafael Triana és l'artista guanyador de la convocatòria d'intercanvi amb Lo Pati. Centre d'Art de les Terres de l'Ebre.

Sara Alburnà Muñoz (Octubre 2024)

Who are you?

Residència a La Chambre Blanche (Quebec)

La postfotografia ha suposat un canvi de paradigma envers la fotografia clàssica, aportant
noves oportunitats tecnològiques, visuals i informatives. Malauradament, les imatges
també s’han utilitzat per crear escenaris de desigualtat, domini, poder i violència.
El projecte aborda la problemàtica actual del robatori d’imatges del cos aliè a través de
càmeres espia com a concepte creatiu que pretén reformular el rol de víctima i agressor.
Aquesta pràctica s'utilitza com a crítica de la mirada masculina sobre el cos femení,
objecte sexualitzat dins de la societat patriarcal. El projecte se centra a explorar com la
mirada condiciona la percepció dels cossos, destacant els subtemes d’identitat i gènere,
poder i control, i subversió i resistència. Es pretén crear un recorregut narratiu que expliqui
l’evolució de la mirada al cos, des de la submissió a la resistència i l’empoderament
utilitzant l'art com a eina de transformació social i cultural.

Partint d’aquest base, es planteja com a concepte creatiu utilitzar la imatge per crear una
defensa, una revolta del cos femení que està sota la mirada masculina. Amb aquest treball
s’investiga com reformular la mirada i la imatge perquè en comptes d’unir-se a aquesta
agressió de gènere, pugui ser un vehicle de crítica i representació. La postfotografia i les
càmeres d’espionatge no són només armes de la mirada masculina, sinó una eina per
reapropiar els cossos i per reivindicar la mirada com a universal i bilateral. L’agressor no
només és el que mira, a l’altra banda de l’objectiu que espia també hi ha una mirada que
s’activa.

Els canvis socials profunds no es plasmaran en la mera evolució de les tecnologies; la
postfotografia no deixarà enrere antics rols de gènere ni la cosificació i sexualització de la
dona no es deslligarà de les imatges a menys que es replantegin aquests valors en la
societat. La postfotografia i els espais digitals poden oferir noves oportunitats de mirar, de
relació i de representació, però no suposaran mai un autèntic canvi sense criteri ni
reflexió. L’educació, la creació artística i la reflexió teòrica, són accions necessàries per
contrarestar la velocitat, la no-reflexió i la repetició simplificada de rols de gènere
hegemònics.

Sara Alburnà Muñoz (Girona, 1989) és graduada en Publicitat i Relacions Públiques per
la Universitat de Girona i també del màster en Humanitats: Art, Literatura i Cultura
Contemporània. Ha dedicat diversos treballs a la recerca de la fotografia i la imatge
contemporània. A través d'una mirada honesta i autèntica, busca establir una connexió
amb l'audiència, promovent la reflexió crítica i el diàleg per estimular una comprensió
profunda de les realitats que explora.

Els seus projectes es distingeixen per una gran sensibilitat i introspecció, amb l'objectiu de
capturar i comunicar les complexitats de les experiències humanes. Va exposar a la 10a
edició del Mostrar’t de Girona el seu projecte “La ciutat coneguda”, que explorava la
subjectivitat de la mirada i la relació entre l’artista i les persones espectadores.

Edgar Massegú (Octubre 2024)

Les aventures d’un Massegú de Brossa fellinià per la Romanya italiana

Residència a Rad’Art (Itàlia)

Massegú farà durant la seva estada a la casa natal de Federico Fellini a Gambettola, una recreació escultòrica -amb materials reciclats- d’una escena mítica de la pel·lícula ‘Dolce Vita’ de Fellini. Per llavors fer la peça protagonista d’una Storyboard; fotografiant-la en diferents indrets, recreant així l’estil que Fellini feu a l’storyboart de l’anunci del banc de Roma. L’escultura farà la funció de personatge animat, i les fotografies de vinyetes. La sèrie fotogràfica resultant de les aventures de l’escultura per les rodalies de Gambettola i la Romanya, col·locades en ordre seqüencial, serviran per planificar l’estructura d’una pel·lícula impossible. La relació humorística que s’establirà entre l’escultura i el seu context  evocaran els primers dibuixos humorístics de Fellini.

Tot i que és un artista jove, Edgar Massegú (Púbol, 1985) té una trajectòria meteòrica i un treball prolífic en diversos camps. Performer, escultor, pintor, poeta, fotògraf, músic... tot transitant entre la universitat onírica i l'empírica s'acosta a la visió renaixentista de l'artista total. És exponent de Drapart, Festival Internacional d’Art Sostenible de Catalunya. Ha realitzat exposicions i landarts arreu del món; Nova York, Shanghai, Melbourne, Madrid, Barcelona, Japó, Islàndia, Tunísia, França, Egipte... i ha rebut diversos reconeixements en fotografia, dibuix, pintura, escultura, música... 

Entenent l'art com a eina de transformació social, les seves obres són creades des d’una mirada subversiva de la realitat i, posen de manifest les injustícies socials o el desordre ecològic. Més que la d'un artista, la seva obra és la d’un alquimista capaç de transformar allò que ens sembla rebuig, en art: la conservació del medi ambient és el seu motor creador. Amb el propòsit d’acostar els museus a tots els estrats socials, Massegú s’ha especialitzat darrerament en museïtzar grans espais, com ara els mil metres quadrat del Tinglado de Tarragona, l’escola Sarriart en una antiga fàbrica paperera, la Casa Museu que duia el seu nom, o darrerament el Castell de l’antic secretari de Dalí a Púbol, reconvertit en el Kastell.

Irena Visa (Setembre de 2024)

Que no balli res

Residència al Bòlit i a l'Escola Municipal d'Art

Les falques són un invent prehistòric amb infinitat d’usos que ha arribat fins als nostres dies per satisfer exactament la mateixa necessitat que fa milers d’anys: que res no balli. Que res es mogui. Que no entri ni surti res. Quina meravella d’invent! Les falques, a més a més, no fan distinció, tot pot falcar-se i tot pot ser falca: un paper doblegat, un tros de rajola, un xiclet mastegat, tot serveix.

Com a artista, m’he acostat a les falques també des d’una possible inutilitat. Parlo de falcar coses que potser no necessitarien ser falcades, però que, amb el meu gest, insinuen un possible moviment, un ball en potencia que encara no s’ha esdevingut.

Irena Visa és la guanyadora de la convocatòria 2024 en ceràmica contemporània que organitzen conjuntament el Bòlit i l’Escola Municipal d’Art de Girona.

A la residència a l’Escola Municipal d’Art de Girona vull experimentar amb la ceràmica com a material per falcar, ja que tot i ser un material relativament fràgil un cop cuit, té un passat extremadament mal·leable i adaptable. 

Irena Visa (Banyoles, 1985) és llicenciada en Comunicació Audiovisual per la Universitat Pompeu Fabra, ha estudiat Arts Aplicades a l’Escultura a l’Escola La Llotja i ha cursat el Màster en Producció i Recerca artística de la Universitat de Barcelona en la línia d’investigació. Ha realitzat intercanvis a la Universitat Complutense de Madrid (05/06), a la Freie Universität de Berlín i a la Universität der Kunste també a Berlín (08/09). Durant la seva estada a Berlin, va treballar com a assistent de l’artista visual Michalis Pichler.

La trajectòria artística ha comptat amb el suport de la Sala d’Art Jove, de l’OSIC,de l’ICUB, de la Diputació de Barcelona, la Diputació de Girona, la Fundació Guasch
Coranty i el festival Internacional de Cinema de Berlín, entre d’altres.

Els seus treballs s’han pogut veure a la Fundació Tàpies, a la Fundació Miró, al Centre d’Arts Santa Mònica, a la Fundació Brossa, al Bòlit de Girona, al Centre d’Art Maristany de Sant Cugat, al MAC Mataró, al festival GREC, a la Casa de Cultura de Girona, al Museu del Disseny, a la Fabra i Coats, el festival Festus de Torelló, el festival Errant de Lleida o al Museu Abelló, entre d’altres. Ha estat finalista als premis Miquel Casablancas i ha guanyat la última biennal Cesc Bas de Mollet del Vallès. Durant els últims dos anys ha estat artista resident al Centre d’Arts Santa Mónica, de Barcelona i recentment ha guanyat la convocatòria Barcelona Producció amb un projecte deslocalitzat.

Ha desenvolupat projectes de creació artística en l’àmbit educatiu en col·laboració amb CaixaForum, el Culturista, Hangar i (I)densitat. Ha estat artista resident en programes en centres educatius com “Bòlit Mentor” (Girona) i En Residència (Barcelona). Actualment és professora a la universitat BAU dins del departament de Composició i Llenguatges. Juntament amb Pau Masaló, ha coescrit la dramatúrgia de les peces teatrals “The national body” (2020), produïda per la Sala Hiroshima i el festival GREC, la peça “Ciutat dormitori” (2021) coproduïda pel Teatre Lliure i Viu Montjuïc, i que ha rebut el premi de la crítica teatral a millor obra de teatre al carrer i el premi Temps de les Arts a millor creació d’arts escèniques 2022; i “Farewell Petroleum” (2023) artista resident al Teatre Lliure. Actualment es troba en el procés d’adaptació de “Ciutat dormitori” per a la seva estrena a Hong Kong al 2024.

Cristina Almodóvar (Abril i agost de 2024)

La inconsistència dels límits

Residència al Bòlit

Ordenem la Natura i la Natura ens ordena. Hi ha una tensió constant entre el desenvolupament de l'ésser humà i el mitjà del qual procedeixen tots els seus recursos. Els límits entre tots dos mons es posen de manifest en l'ordenació del paisatge, en les línies que separen les propietats, en les vies amb les quals per a comunicar-nos, el tallem, en els espais urbans desnaturalitzats on tot respon a un pla racional. Quan l'activitat humana es desvincula del cicle de la vida, malgrat aquest suposat ordre que s'estableix en el paisatge, sorgeix el desordre. L'humà es dibuixa sobre l'orgànic, en uns límits que la Naturalesa esborra lenta, però inexorablement, fent recordar la necessitat de respectar el cicle natural de la vida, de la qual només som una ínfima part. Ens ho recorda l'existència d'unes forces inexorables que escapen a aquest control racional que volem exercir. La nostra immensa capacitat de transformació del paisatge no és res al costat de les forces que mouen la Terra en conjunt. Els seus cicles temporals ens treuen de la nostra immediatesa, de la nostra cerca constant de resultats, i ens vinculen amb una temporalitat diferent, tel·lúrica, còsmica, que ens acosta a l'etern. Aquesta relació entre el racional i l'orgànic és la base de tot el meu treball. A través de la relació formal entre línies rectes amb formes orgàniques, des de la inspiració constant en aquest llibre obert que és el medi natural, reflexiono sobre la relació de l'ésser humà amb la seva pròpia naturalesa. El seu afany de possessió s'enfronta a la seva necessitat de llibertat. La seva racionalitat, al seu impuls passional. 

Tot el seu treball i el projecte que realitzarà reflexionen sobre aquest paisatge humanitzat, en constant tensió i conflicte amb el cicle natural, que no és més que una projecció dels nostres propis conflictes interns. Dibuixarà límits sobre el paisatge, emprant restes vegetals de poda. Restes que procedeixen d'aquesta ordenació del paisatge que el fa més habitable per a l'ésser humà. Amb ells materialitzarà visualment aquest límit en el qual sorgeix l'humà. Un límit construït amb matèria orgànica efímera, branques mortes que han estat tallades, amb les quals construir en espai racional, un buit que el mateix paisatge anirà incorporant al seu cicle, esborrant-lo.

Cristina Almodóvar està en residència en col·laboració amb l’edició 2024 del Festival Art i Gavarres.

Cristina Almodóvar (Madrid, 1970) és Llicenciada en Belles Arts en l’especialitat d’escultura, amb Menció d’Honor en els Premis Nacionals de Llicenciatura. Ha estat becària de la Statens Kunstakademi d’Oslo i de la Casa de Velázquez de Madrid. Mostra en la seva obra la seva particular visió de la Naturalesa traslladant a la galeria la sensació de contemplació que es produeix en l’entorn natural, mitjançant una obra sensible, delicada, i a la vegada contundent en el seu missatge i significat. Partint del treball en ferro, material en el qual més ha desenvolupat la seva obra, ha estat realitzant una constant recerca tècnica multidisciplinar, buscant fer una simbiosi entre els conceptes i els materials emprats en les diferents sèries i exposicions. Cada línia de treball, producte d'una continua reflexió i renovació plàstica, revela des d'un llenguatge poètic i filosòfic diferents facetes en la relació de l'ésser humà amb ell mateix i amb la natura. Els contraris són sempre presents en el seu treball: el buit i el ple, la realitat i l'aparença, la llum i l'ombra... Actualment continua amb un treball multidisciplinari, realitzant freqüents col·laboracions amb arquitectes i amb el món editorial. Les seves obres han estat exposades a diverses fundacions, galeries i fires espanyoles i estrangeres. Ha estat guardonada amb premis en diferents disciplines per l'amplitud tècnica de la seva obra, com ara Francesco Messina d'escultura o SETUP Bolonya de dibuix. El seu treball està present en col·leccions espanyoles i estrangeres (Artphilein Foundation, Vaduz, Lietchenstein, BMW, Materima -Casalbeltrame, Itàlia-, DKV, Col·lecció Príncipe d´Aremberg, Col·lecció Bassat, Col·lecció Juan Entrecanales, Nova col·lecció Pilar Citoler, Fundació Hortensia Herrero, Caixa i Junta de Comunitats de Castella-la Manxa, Universitat de Comillas...).

Jeremiah Baudrie (maig 2024)

Paraules de barri

Residència al Bòlit

A través d’un projecte artístic comunitari amb veïns i veïnes de Girona de totes les edats, l’artista proposa una cocreació a través de la reconstrucció de l’interior d’un habitatge del barri vell realitzada amb cartrons pintats i amb escrits acompanyats de l’enregistrament sonor dels seus veïns.

La peça podrà continuar evolucionant durant el transcurs del festival de la mà dels mateixos visitants.

L'objectiu d'aquesta instal·lació és denunciar la gentrificació del Barri Vell de Girona amb la participació dels veïns.

Baudrie està en residència gràcies a la col·laboració amb el Festival Inund’Art.

Jeremiah Baudrie és un pintor i dissenyador gràfic belga (Anvers, 1978). Establert com a dissenyador infogràfic des de l'any 2011, posa les seves idees i la seva creativitat al servei dels seus clients. Fill del pintor Johannes Baudrie, la pintura el persegueix des de la infància i la seva trajectòria expositiva comença l’any 2000.

“De la repetició que crea fons, formes i emocions. Escric als meus llenços per expressar contradiccions, sentiments, conceptes... Com un art patològic, els textos esdevenen colors i espais... els buits prenen sentit, les superposicions modifiquen els colors del fons i es dilueixen per tal de obtenir efectes gràfics, profunditat, gràfics per ordinador sobre llenç per escapar de la pantalla. Copiar i enganxar sense fi. El caos organitzat.”

Més informació: https://opensea.io/JeremiahBaudrie

Joana Moher / El Generador 6a edició (abril i juny de 2024)

Cromatogràfies de l'Hydrocos Ter

Residència al Bòlit

Exercici sonoplàstic sobre un desplaçament sònic pel Ter. Estudi de cromatografies de sòl i hydrocommunes. Memòria-documentació de les comunitats del sòl Ter.

Emprant com a metodologia la sonoplàstia, l'enregistrament sonor i visual, la cromatografia (procediment químic que permet diferenciar cromàticament els elements gasosos, líquids o sòlids d'una mescla complexa), així com la recol·lecta de biomatèria, l'artista Joana Moher ens proposa un treball d'exploració de mostres de sòl de l'àrea del Ter, recol·lectades i analitzades mitjançant cromatografies, i connectades amb enregistraments de camp, tant en format àudio com en format vídeo, així com registres de l'activitat de la comunitat local, com si d'interferències 'antropofòniques' es tractessin.

Joana Moher presentarà els resultats sonors i visuals del projecte en el marc de la inauguració de la sisena edició de la mostra de concerts xerrada d'experimentació sonora El Generador, el dissabte 14 de setembre de 2024 a l'Auditori de l'Ateneu de Banyoles.

El resultat de les cromatografies i la resta de documentació i elements generats com a resultat del projecte es presentaran en el marc de la VII Jornada Internacional en Cultura Sonora Transicions: Horts Sonors a Girona el 21 i 23 d'octubre a la Facultat de Lletres de la Universitat de Girona.

Joana Moher, migrant, proletària, bruitista, sociòloga, domèstica, pedagoga, sonoplasta, dislèxica, comptadora d'històries i experimentalista plàstica transdisciplinar. Investiga gairebé de forma monogràfica la interconnexió entre la sonoplàstia i les ecologies rurals i urbanes, a través del soroll i de l'acústica-ecològica, així com de la poesia i l'experimentació del collage audiovisual.

Explora també els biomaterials com a prima-mater tant en vídeo com en paper sota el camuflatge d'Aouch Lab, per crear les seves memòries-documentació sonogràfiques, autoeditades en cassets i fanzins sota el segell Fome Bruta Sonoplàstia Gràfica i Glàndules Syntax.