Vamos a la playa

Per commemorar el 50è aniversari de la mort de Francisco Franco, el Museu Europäischer Kulturen (MEK, Museu de les Cultures Europees) mostrarà set enfocaments artístics per abordar el paper del turisme de masses a Espanya durant la dictadura.
El nombre de països governats democràticament està disminuint a tot el món i les autocràcies van en augment. En aquest context, el MEK se centra en un fenomen especial: els viatges de vacances a un país governat dictatorialment. Espanya ha estat una de les destinacions turístiques preferides d'Alemanya des dels anys seixanta. El turisme de masses al país mediterrani va començar en una època en què el general Francisco Franco hi governava com a dictador. Franco va sortir victoriós de la Guerra Civil Espanyola (1936-39) i va governar el país fins a la seva mort, que es commemora per 50a vegada aquest any. La greu situació econòmica d'Espanya i la pobresa de la població van obligar Franco a abandonar les seves polítiques autocràtiques a finals dels anys cinquanta. Va obrir el país al turisme, va promoure la construcció de nous hotels i la inversió en infraestructures, i va establir oficines de turisme estatals. Els turistes havien d'introduir al país les divises estrangeres que necessitaven amb urgència. Per la seva banda, els visitants van apreciar el sol, les platges, els preus baixos i l'estil de vida tradicional i aparentment autèntic dels espanyols. De tornada a casa, els viatgers van compartir les seves experiències positives de vacances, actuant així com ambaixadors de bona voluntat i desviant l'atenció de l'opressió existent al país.

Però, hi va haver oportunitats perquè els viatgers a Espanya reconeguessin la dictadura pel que era? Vuit artistes (Jörg Zimmer, Ulrike Weiss, Stefanie Unruh, Annette Riemann, Tom Theunissen, Christoph Otto, Denys Blacker i Monika Anselment) reflexionen sobre la situació de l'època i els seus records de l'Espanya franquista i postfranquista en instal·lacions (multimèdia), fotografies, collages i performances. L'exposició «Vamos a la Playa: Vacances sota el Franco» reuneix per primera vegada les dues parts de l'exposició «Vacances amb Franco. Els meus estius a l'Espanya franquista», que es van poder veure el 2024 a dos museus catalans, el Museu de l'Empordà (Figueres) i el Bòlit Centre d'Art Contemporani (Girona). L'exposició es basa en una convocatòria de propostes iniciada per Monika Anselment, que convidava artistes de l'Europa Occidental a presentar sol·licituds per a la selecció per part d'un jurat format per Anselment i representants dels dos museus esmentats anteriorment.

L'exposició s'acompanya d'un programa de converses públiques amb els artistes en forma de cafè-debat. Altres esdeveniments inclouen una taula rodona en col·laboració amb l'Ambaixada d'Espanya i l'Ibero-Amerikanische Institut – Stiftung Preußische Kulturbesitz sobre el desenvolupament de l'oposició al règim franquista a Alemanya; una conferència de Silke Hünecke sobre els punts de vista actuals sobre el llegat del franquisme; i un passeig per la ciutat amb el Gernika: Deutsch-Baskischer Kulturvein e. V. (Associació basco-alemanya de Gernika) a Guernicaplatz a Zehlendorf.
_________________________________________
Una exposició del Centre d'Art Contemporani Bòlit (Girona) i el Museu de l'Empordà (Figueres) amb el Museum Europäischer Kulturen – Staatliche Museen zu Berlin.

Més informació

L'idiota

La idiotesa no és sinònim de l’anonimat (dissolució del subjecte en el comú) ni de la ximpleria (el mal ús de la intel·ligència); la idiotesa s’ha de conjugar com un desplaçament d’obertura que suspèn la centralitat de la raó, el model de subjectivitat que l’aixopluga (la persona) i els dispositius que la protegeixen (el dret, les formes polítiques tradicionals i els models comunitaris establerts). L’idiota, contra la violència del consens, obre el pensament a un camp de singularitats que allibera el subjecte de si mateix i el llança a l’espai infantil (no-personal) d’un temps ple. Mitjançant aquesta obertura fora de la raó i els seus continents ideològics i institucionals, l’idiota té una força destituint que li permet confrontar la insignificança del que és real (la idiotesa del món) sense abdicar de la seva creativitat. L’idiota és així qui protagonitza una retirada, no per callar, sinó com a garantia d’atenció i entusiasme.