«Més lloc per a la fosca. Una lectura ecocrítica de Solitud»

La ficció ni es crea ni es destrueix, es transforma.

Solitud reflecteix la tensió d'una lluita somorta per redefinir el relat de la natura. L'exposició «Més lloc per a la fosca» proposa una lectura ecocrítica de la novel·la i estableix un diàleg entre l'univers mític, literari i visual, creat per Víctor Català/Caterina Albert i artistes contemporànies de diferents disciplines. A banda d'explorar altres aspectes de la natura a Solitud, part del contingut de l'exposició posa el focus en l'imaginari gòtic lligat al folklore i a la idea del sublim -la natura més feréstega-, des d'on l'autora qüestiona les "idees velles" que engrillonen les subalternitats de la dona i la natura. 

Per a Caterina Albert, la investigació ficcional era un eix vital. I no hi ha cap altra ficció més engolidora, més inabastable, que la de la natura. Hem mirat d'explicar-la a través de mites i d'hipòtesis científiques, que hem revisat i desconstruït incansablement. Hi hem dedicat segles d'esforços analítics i sintètics. Però la (resta de la) natura sempre s'acaba rebel·lant contra les lleis que li anem descobrint. Ens entestem a desxifrar-la -traduir allò que ens permet en xifres i jocs de xifres-, recrear-la, arbitrar-la, però una mena de sornegueria còsmica plana sobre nosaltres. Sovint ens acaba contradient encara un altre cop. Tampoc no sabem ben bé què fer-ne, d'aquesta mà de xifres. Al final, sempre guanya el verb. El relat que lliga fórmules i hipòtesis, fets més o menys (im)probables i fantasia. Som física. Som química. Som biologia. Som matèria mesurable, radiografiable, però si hi ha una força que tingui la capacitat d'acabar capgirant -encara que sigui temporalment- "la realitat" és la fantasia. 

       Som ficció

En aquest període de la història de la Terra conviuen el moment àlgid de l'esclat tecnològic i científic -del domini de la natura- i una crisi ecològica que travessa les tres capes de la biosfera. Apoteosi i destrucció. Des que vam passar de ser éssers únicament sintents a ser sapiens que part de la nostra supervivència depèn de saber llegir el món. Però l'entropia -el desordre- de la ficciosfera no para de créixer. Les lectures són cada cop més feixugues. L'esforç analític que se'ns demana és gegantí. Tot són lectures i relectures. Tot és descodificar i codificar. Aprendre a llegir múltiples llenguatges. Trobar la lectura adequada. La ficció justa. I, com diu Donna Haraway, en aquest joc de lectures, ens hi va la supervivència.

       Som ficció, però -abans- som natura

*L'exposició «Més lloc per a la fosca» forma part d'un projecte transversal d'investigació i creació i és una coproducció del Bòlit, Centre d'Art Contemporani. Girona, el Museu de la Vida Rural i el Museu de l'Escala.

On es recolzen les imatges?

On es recolzen les imatges? Què necessiten per aparèixer i esdevenir? Podria semblar una pregunta banal tenint en compte el moment actual de sobreabundància de productes visuals. No obstant, el fet que els dispositius tecnològics no només estiguin capitalitzant la producció i la difusió d’imatges, sinó també la comprensió del que són, ens semblava prou determinant per plantejar el treball amb els estudiants entorn d’aquesta pregunta central que dona títol al Bòlit Mentor d’enguany. Un treball que s’ha volgut desenvolupar atenent tant la necessitat de comprendre els efectes i funcionaments de les imatges que circulen amb més força entre ells —és a dir, aquelles que perfilen les seves temporalitats d’atenció i que configuren l’esfera dels seus desitjos—, com també aquelles que ajuden a obrir espais alternatius en les hegemonies visuals actuals i a imaginar la realitat amb més participació i agència.

Dues consideracions fonamentals ens animaven a orientar el projecte en aquesta direcció. D’una banda, el fet que la disponibilitat exponencial d’imatges sembla sostenir-se en una dimensió suposadament neutra i desmaterialitzada, desvinculada de la magnitud dels seus efectes en el medi ambient. De l’altra, la idea que, més enllà dels mòbils, els ordinadors o altres artefactes analògics, un cos o una comunitat d’éssers vius també poden configurar imatges. Imatges que impliquen altres formes sensibles d’estar, percebre i mirar, com també altres relacions i maneres d’ocupar l’espai. És a partir d’aquestes premisses i del que pot posar en joc un gest, un cos, una càmera o un programa informàtic, que la proposta general del projecte ha arrelat en la necessitat de repensar amb els estudiants quin rol poden tenir les imatges, com també quins automatismes estan limitant la nostra imaginació.

Cadascun dels grups d’alumnes, en diàleg amb els artistes convidats, ha rodejat aquestes qüestions posant al centre allò que la pròpia experiència d’estar junts ha permès, sense donar res per fet. És a dir, no tant buscant formes de representar quelcom ja sabut, sinó atenent el que s’anava conformant amb el propi procés col·lectiu. És gràcies a aquest temps compartit que tots ells han obert escletxes en la reflexió sobre les imatges que ens ajuden a pensar el nostre present des de noves posicions.

Roc Herms i el seu grup d’estudiants de l’Institut Sobrequés de Girona han abordat les problemàtiques vinculades a la projecció professional, el sistema educatiu i la vida a l’institut utilitzant el mems i la intel·ligència artificial. Una eina que també ha centrat la recerca dels alumnes de l’Institut Josep Brugulat de Banyoles amb Erik Estany Tigerström, incidint, més específicament, sobre les lògiques amb les quals funcionen els models de generació d’imatges a partir de textos i de quina manera estan condicionant les formes d’imaginar. Per la seva banda, Núria Nia ha proposat a l’alumnat de l’Institut Carles Rahola de Girona seleccionar allò que salvarien d’Internet davant un imminent col·lapse digital. Un exercici que obliga a interrogar-se pels suports en què es recolza la fràgil memòria digital alhora que ofereix una mostra de la visió dels adolescents sobre aquest futur hipotètic. Per a Bárbara Sánchez Barroso, en canvi, l’aposta llançada al grup d’alumnes de l’Institut Castell d’Estela ha estat la de sortir a caminar pels voltats d’Amer descobrint tot el que pot passar quan els mòbils estan apagats i l’única eina de registre és una antiga càmera de 16 mm.

Més informació

VI JORNADAS DE PLÁSTICA TEATRAL. OBJETO ESCÉNICO

Les Jornades de Plàstica Teatral estan organitzades pel Centre Dramàtic Nacional i Artistes Plàstics Escènics i Audiovisuals d'Espanya (AAPEE), en col·laboració amb l'Associació d'Autors d'Il·luminació (AAI). Aquestes jornades proposen, a través de conferències i taules col·loqui, una reflexió sobre l'objecte escènic: l'objecte com a signe, la resignificació en la posada en escena, l'objecte en l'art i la seva aportació en la posada en escena contemporània en la funció pràctica , estètica i simbòlica.

Aquestes VI Jornades, dedicades a l'Objecte Escènic, volen crear un espai de comunicació i diàleg entre els diferents professionals de les arts escèniques i el públic interessat que vulguin aprofundir en una disciplina fonamental de la posada en escena.

Durant els tres dies de durada de les jornades es van presentar les propostes estètiques de Marta Pazos, Gabriela Carrizo o Juan Muñoz, entre d'altres. A més hi va haver taules rodones, una performance a càrrec de Franklin Dávalos, o la instal·lació Petromasculinitats, de Cap San Roque, que va estar oberta al públic els tres dies de les jornades.

Més informació

BIENNAL 2064

Biennal 2064 és una exposició sobre els oracles en l’era de la intel·ligència artificial. Els dispositius digitals acumulen tantes dades per a projectar pronòstics de futur. Els algorismes han pres el relleu dels antics oracles. Però aquests nous auguris poden complir-se: quan prediuen el futur, descarten del present tot el que no el fa possible i editen el passat en relació amb la predicció que han fet. Així, la predicció s’ha convertit en una eina per a refinar les possibilitats del que quede ser viscut i pensat en el futur.

Això succeeix ara mateix, sota les societats de la urgència on no hi ha temps, el present es redueix i queda l’esperança del futur. La predicció sorgeix com la força capaç de tornar a expandir el temps, de recuperar-lo, i revela i permet veure què passa amb la memòria en un règim de dades en el qual les imatges de la vida s’han fet vidents i diuen coses que no sabem.

La Biennal 2064 és una gran exposició d’art immersiu que parla d’obres oblidades, de sinergies marginals, de visions descartades al llarg de quaranta anys. Com les accions de Kriska Li en els anys trenta, la sonda Voyager, el anarcronisme, els corrents psíquics dels quaranta, els AIconostàsics… experiments que desbaraten l’auguri i interrompen la predicció i deserten del futur. Molts d’aquests corrents van coincidir que el pronòstic també és capaç de desactivar l’auguri —altre dels efectes de la ruptura del temps causal generat per les tecnologies cronopolítiques. Si un model és capaç de suggerir l’aparició d’una amenaça, també pot propiciar l’aparició de falsos positius: demostracions polèmiques que posen en solfa el determinisme de la predicció.

Més informació