Els orígens dels centres cívics es remunten al 1981, a partir d’uns determinants bàsics. La implantació de l’Ajuntament democràtic manifesta una voluntat política de sectoritzar i descentralitzar els serveis socials i potenciar l’associacionisme. Per altra banda, es fan evidents unes necessitats emergents en els territoris perifèrics acompanyades d’unes demandes d’espais i recursos per part de les entitats ciutadanes. Tot això en un moment en què els barris guanyen una incidència política a la ciutat i tècnicament es proposa treballar amb tota la comunitat i no només amb els sectors més desafavorits.

A partir del 1991 i fins el 1997, podem parlar d’una etapa d’instauració dels centres cívics. Aquests es generen dins de l’Àrea de Cultura i Educació i dins d’aquesta, depenen de la Secció de Serveis Socials. El model de centre cívic es configura a partir d’un equilibri dels condicionaments tècnics, territorials i ideològics. El fet que els centres cívics neixin en el marc dels Serveis Socials d’Atenció Primària comporta que la gestió inicial sigui a càrrec de treballadors socials i dota originàriament a aquests centres d’un cert patrimoni: coneixement de la realitat social, cultural, urbana i econòmica del territori i una relació directa amb la ciutadania i els agents socials del barri. D’aquesta manera el projecte s’origina en el territori a partir d’un treball de relació i potenciació de l’associacionisme i de dinamització del barri. Tot aquest moment té subjacent un component ideològic estratègic, alimentat desde programes i projectes de la Secció.

La elaboració tècnicopolítica del Programa de Centres Cívics l’any 1997 inicia una etapa de consolidació del model de centre cívic de la ciutat de Girona. La dinàmica de funcionament dels cinc centres cívics i el plantejament del treball en xarxa (distribució de tasques, intercanvi d’experiències, debat sobre el model, presentació de propostes i documents conjunts, distribució dels pressupostos...) genera una programació àmplia d’oferta d’activitats i serveis i una presència real en la vida dels barris a la ciutat. Aquest procés s’ha alimentat d’una important participació de grups i entitats que en el marc dels centres cívics han presentat les seves propostes d’activitats i serveis, generant així una programació global a nivell de ciutat.

Aquest procés històric culmina en la determinació d’un model peculiar a la ciutat de Girona que es destaca per un intent reeixit d’articular estratègicament l’acció cultural com a vehicle per a la cohesió social. Es tracta d’un model implantat en el territori, que esdevé un referent quotidià, punt de trobada, d’acció i d’organització dels agents socials i culturals. Amb una forma de treball flexible i adaptada a dinàmiques emergents. No són macroequipaments, però tenen un alt nivell de potencialitats, on la ciutadania juga un paper protagonista.