Diàlegs. Art, música i patrimoni és un cicle estival que uneix tres puntals de la cultura, l’art, la música i el patrimoni, a la Canònica de Santa Maria de Vilabertran. 

Des de fa trenta anys, en aquest espai, hi té lloc la Schubertíada, un festival internacional dedicat al món del lied romàntic i a la música de cambra, i des de fa vuit anys consecutius, s’hi duu a terme paral·lelament una exposició d’art contemporani a cura del Bòlit, Centre d’Art Contemporani. Girona i l’Agència Catalana del Patrimoni Cultural.

“Parar taula” recull en dos espais del monestir de Vilabertran les artistes Tura Sanglas i Isabel Banal. Parar taula és un gest antic i comú. Si es para és per la promesa de disposar i compartir l’aliment. Parar taula és agrair, celebrar, vestir allò més rudimentari i bàsic, també forjar tradicions, silencis. La taula d’El cavall de Torí o les taules de les pel·lícules de Kaurismaki estan nues, subratllen la pobresa -material, emocional— del moment, hi falta alguna cosa. Parar taula és aquell instant de pausa que fa de pont entre dues accions, entre dos moments del dia, entre les absències i les presències. És fer-se meritori del guany d’un dia més, disposar de les eines bàsiques que ens asseguraran la supervivència del cos i del cor. Ocupar la taula és fer-se present, fer el recompte dels que encara hi són i que importen.

A les artistes Isabel Banal i Tura Sanglas, les separen quasi trenta anys de trajectòria i un context ben divers. Però ambdues sensibilitats i pràctiques artístiques —delicades i punyents— conflueixen en una sèrie d’elements. Aquests components transformen el cos pensant i sentint en un lloc ple d’ancoratges, de símbols i formes reincidents. Les artistes predisposen els ingredients, paren taula, fan variacions sobre els mateixos gestos, el perímetre es fa profund i l’objecte esdevé un món. Totes dues, des d’una senzillesa atàvica, refan les taules esdevingudes tàlems o llocs d’acció, maniobren amb les pedres, amb el sabó, amb el pa —de plata, de blat—, transfiguren el cos —propi i aliè—, ressegueixen rastres —quotidians, bíblics, tradicionals, històrics—, treballen en dimensions menudes temes descomunals, poetitzen els símbols femenins i donen protagonisme a allò que, aparentment, sembla ornamental en el pessebre de la vida. 

Isabel Banal presenta obra nova amb sobretaula (2022), el díptic pedra filosofal (2022) i dos díptics sense títol, una meditació sobre la pedra i el pa. En la tradició alquimista les pedres filosofals tenien un component sapiencial i curatiu. Oferien una visió de la riquesa no dualista on la matèria i l’ànima es tornaven indistingibles. D’altra banda, el pa, en l’Antic Testament, és mostra d’hospitalitat, de unió, de fertilitat de la terra i dels cors. És moneda de canvi i símbol. L’aliment ho és en tant que matèria que altera el cos i, també l’esperit. Banal torna a allò que l’escriptor Fernando Pessoa anomenava “sensació de coses mínimes” i que, degut a la seva escala i naturalesa (aquesta imbricació entre matèria i concepte), acaben sent universals.

Isabel Banal Xifré (Castellfollit de la Roca, 1963) és artista visual i professora de l’Escola Massana. Ha estat becada per l’Acadèmia d’Espanya de Roma (2013-14). Els seus orígens estan molt presents en el seu treball: la relació amb la naturalesa i el món rural, amb la tradició de la pintura paisatgística i el pessebre. A la seva trajectòria ha estat una constant l’ús de materials naturals combinats amb elements vinculats al món de la creació i la quotidianitat, jugant moltes vegades amb els canvis d’escala i la miniaturització. També amb la presència del blanc, entès com a inici o límit, com a silenci o revelació, com a absència o totalitat. Entre les seves mostres individuals trobem “Ad infinitum” (Estrany-de la Mota Art Advisors. Barcelona 2020), “in(certeses)” (MUME La Jonquera, 2020), “intents” (Museu de la Mediterrània. Torroella de Montgrí, 2019), “locus amoenus” (Rad-Art/ Bòlit. San Romano, Itàlia, 2019), “Llunyanies” (Espacio Dieu. Cadaqués, 2017), “Natura morta amb passos” (Fundació Miró, Barcelona 2016), “Vía Lactea” (Arts Santa Mònica, Barcelona 2014), “La maleta [blava] de W.B.” (Portbou, 2011), “Ascensioni” (Galleria Enrico Fornello. Prato, 2007), “Feix petit pel camí creix” (Centro de Lectura. Reus, 2004), “Allez” (Centre d’Art Contemporain. Saint-Cyprien, 2004), “Rumiant “(Espais. Girona, 2003) i “Sense revelar” (Espai Zero1. Olot, 2002).

Tura Sanglas presenta dues obres noves Muda (2022) i Llengua paterna (2022), alhora que mostra Vuit serps (2021), feta en el context de la beca de gravat del Bòlit, Centre d’Art Contemporani de Girona i l’Escola Municipal d’Art de Girona; al mateix temps, l’exposició inclou Rocam (2016). Amb meticulositat i paciència, les pells de la serp van gravant les seves escames, amb lentitud i confiança, la muda va refent-se. Com diu Guim Valls a Pitó: “No comparis una vara de fusta polida amb una serp quan es posa dempeus”. Sanglas erigeix símbols antics (serps, pedres) des d’un tracte obstinat amb la materialitat de les coses per desfer-se d’altres símbols antics (la llengua paterna). "Un cop de fuet fa un blau, però un cop de llengua trenca els ossos", recorda Sanglas a través de la literatura veterotestamentària. I a partir d’aquí: refer els ossos, trencar les herències, mudar els cossos, celebrar la matèria, parar taula.  

Tura Sanglas (Ordis, 1992). S’ha format en el mitjà artístic a l’Institut Deulofeu de Figueres i a la Facultat de Belles Arts de la Universitat de Barcelona, on va estudiar el màster de Producció i Recerca Artística. El seu art s’inspira directament en la naturalesa, el propi cos i les seves experiències personals. El component orgànic té una presència fonamental a la seva obra a través de les textures, les formes i els colors. Treballa amb diferents tècniques i objectes, desenvolupant una diversitat d’estils i disciplines. Algunes de les seves exposicions han estat “Al llindar de la joia” (Museu Can Mario de Palafrugell, Fundació Vila Casas, 2021), “Diàlegs amb la col·lecció: ombres” (Museu Palau Solterra, Torroella de Montgrí, 2016), “Surts d’una gorga negra o davalles dels astres” (La Casa Elizalde, Barcelona, 2021) o “Tura Sanglas & Rosa Tharrats: un diàleg artístic” (Museu de l’Empordà, 2021).

Canònica de Santa Maria de Vilabertran
Carrer de l'Abadia, 4, 17760 Vilabertran

Diàlegs - Postal Isabel Banal       Diàlegs - Postal Tura Sanglas       Flickr de l'exposició