Aquesta exposició i les activitats que l'acompanyen és una recerca col·lectiva sobre qüestions culturals vinculades amb la identitat i el gènere a partir d'un treball sobre el cos i l'anormalitat, és a dir, sobre aquelles "alteritats radicals" que qüestionen les normes, les figuracions i el que s'espera d'un cos.

Actualment, l'èmfasi que els feminismes posen en el cos i la sexualitat, així com l'auge de la crítica a l'humanisme tradicional, que sovint és qualificada de "posthumanista", han tornat a posar al centre del debat la monstra. Aquestes figures monstruoses són representades com a híbrides, mig animals o cíborgs, però, en lloc d'aparèixer com a criatures paoroses, es llegeixen com una possibilitat d'escapar a la dictadura de la normativitat, i també com a ocasió per al desplegament de la vida interior.

Les artistes que formen part de l’exposició presenten recerques difícils de sintetitzar sobre què passa quan anem esdevenint “altri”, o bé ens posen –des del menyspreu o la por- en el lloc de “l’altra”. L’exposició és un cant coral sobre les possibilitats vitals i creatives quan els cossos de les dones surten del lloc que la societat els ha assignat i on el que es prioritza no és tant la pregunta de “qui sóc jo” sinó “què esdevinc”.

Bòlit_PouRodó

Al Bòlit_PouRodó s’hi pot trobar un pròleg, que és un mural pop amb figuracions de “la monstra”. Qualsevol que s’acosti a mirar les imatges, no veurà els motius pels quals totes aquestes dones han estat considerades com a “monstruoses”. Això és així perquè la “monstruositat” és una construcció social i, com a tal, ha estat massa sovint usada de forma interessada pel patriarcat per tal de difamar, arraconar, explotar o matar les dones al llarg de la història. Ho trobem a la mitologia grega, a la Bíblia, però també als segles XVI i XVII amb les caceres de bruixes, o en alguns estudis mèdics de finals del segle XIX.

Les artistes d’aquest espai són Hélène Cixous, Forugh Farrokhzad, Laia Estruch, Txe Roimeser, Mireia Trias i Maria Isern.

Bòlit_StNicolau

Al Bòlit_StNicolau es poden veure les culminacions de dues llargues recerques. Marina Núñez porta més de trenta anys treballant sobre les figuracions de la monstruositat, amb Hélène Cixous i El riure de la Medusa com una de les seves referències més properes. A la vídeo projecció Immersión, Núñez planteja un intens i apassionat exercici de re-coneixement on cadascú correria, per fi, el risc de l’altre, de la diferència, sense sentir-se amenaçat/a per l’existència d’una alteritat; alegrantse d’engrandir la base de les seves incògnites que suposa descobrir, respectar, afavorir aquesta alteritat.

Per altra banda, Jara Rocha i Femke Snelting, conclouen la seva recerca de més de vuit anys al voltant dels “possible bodies”, és a dir, de la relació entre la inscripció del poder i els cossos volumètrics dissenyats informàticament. x, y, z: Volumetric Regimes és un cos desmembrat i reensamblat, és a dir, un arxiu digital en procés. Es tracta d’una recerca col·laborativa enfocada en les implicacions polítiques de les tecnologies 3D que afecten els cossos i les seves representacions.