El proper divendres 11 de març a les 19h al Bòlit_LaRambla tindrà lloc la inauguració de l’exposició “Narcohumanisme. Farmàcies i estupefaents a les pràctiques artístiques actuals” que aplega obres d’ Ana Laura Aláez, Daniel G. Andújar, José Begega, Benzo, Jacobo Bugarín, Óscar Martín, Julia Montilla, Luis Molina-Pantin, Joan Pallé, Daniela Ortiz, RAPAPAWN (Cynthia Alfonso & Óscar Raña) i Quimera Rosa amb el comissariat d’Eloy Fernández Porta i Núria Gómez Gabriel.

Narcohumanisme es presenta com una recerca sobre els mapes i les cartografies que tracen les drogues, les legals i les il·legals, les tolerades i les consumides clandestinament i les conseqüències que tenen a l’hora de crear subjectivitats, intimitats i formes diferents de comunitat.

Des dels optalidons que, tradicionalment, consumien les àvies fins l’MDMA hi ha una llarga llista de substàncies que, segons la tesi dels comissaris, ens completen, ja que fa l’efecte que no n’hi ha prou amb un mateix per desenvolupar la vida laboral, la vida sexo afectiva i totes les altres responsabilitats del capitalisme emocional o del que Laurent de Sutter denomina Narcocapitalisme.

Amb aquesta exposició es vol donar un altre gir al terme humanisme, un altre significat. Els artistes que hi participen han investigat les diferents maneres en què el tràfic de les substàncies i la seva circulació comporten tota una cultura política, de gènera, financera i d’altra mena.

Per espais, al Bòlit_LaRambla s’hi despleguen propostes basades en estats no ordenats de consciència, en relació a la percepció temporal, mentre que al Bòlit_PouRodó trobem obres que especulen al voltant de qüestions espacials. Hi ha també, de fons, una proposta curatorial que fuig dels cubs blancs i que, batejada com a Zona Rainbow, consisteix en una instal·lació de fons en la qual la percepció de les obres d’art es veu afectada per l’experiència de l’usuari.

Dance & Disco (2000) d’Ana Laura Aláez (Bilbao, 1964) documenta el procés de transformació de l’Espacio 1 del Museu Reina Sofia en un club temporal de música electrònica, refermant el potencial efímer de les arts vives (el ball) sobre el fetitxisme de l’obra exposada.

Les fotografies de Daniel G. Andújar (Almoradí, 1966) a El Capital. The Commodity. The Drug (2015) amb substàncies obtingudes al mercat negre, ofereixen una perspectiva inèdita de les dinàmiques de compravenda a les catacumbes del deep web i documenten el funcionament d’un “capitalisme underground”.

Amb l’audiovisual Mas allà del espectador. “Un slam y 3 bailes para Alberto” (2019), Jose Begega (Oviedo, 1982) ens apropa al porno des del gest poètic per interrogar-nos sobre com han canviat les nostres relacions sexo afectives a partir de la ‘crisi del capitalisme’ i de la introducció d’aplicacions digitals que fagociten el consum de cossos de forma voraç.

L’enumeració de medicaments amb què comença el fanzine de Benzo “Sujeto benzo, procesos de autodisciplinamiento y resistencias farmacopornográficas” (2022) es desenvolupa en un cos textual alterat que converteix les patologies físiques i psíquiques en claus d’interpretació social per tal d’“explorar malestars col·lectivament”.

A Narcoarquitectura. Arquitectura del narcotràfic en Galícia (2014) Jacobo Bugarín (Santiago de Compostela, 1983) es pregunta per les psicogeografies emergents del conflicte geopolític circumscrit al tràfic de drogues del territori, amb testimonis com el de Carmen Avendaño, pionera en la lluita contra les xarxes gallegues de narcotràfic.

La instal·lació Say yes! (2022) de Julia Montilla (Barcelona, 1970) visibilitza aspectes de l’espacialització de les drogues en disposar, en forma de mapa tridimensional sobre una taula, els blísters aportats per persones del seu entorn social. En ella la ciutat és una màquina de producció on els psicofàrmacs son les baules que connecten la materialitat dels cossos amb l’abstracció del cibercapital.

Les fotografies de Luis Molina-Pantín (Ginebra, 1969) a l’entorn del Cartel de Cali documenten el concepte de narcoestàtica: la comunió del luxe i la seguretat, de l’ostentació i l’ocultació, en la construcció d’una sèrie d’edificis que sorgeixen i es deterioren a una velocitat tant vertiginós com la de les fortunes que els van finançar. El consum d’èxtasi i les festes raves dels boscos de les rodalies de Lleida estan al centre de l’escultura Christmas Tree, Ectasy Pill (2018) de Joan Pallé (Lleida, 1989), que beu de la rica tradició psiconauta rural catalana.

A FTDT, sedación forzada para deportar (2012) Daniela Ortiz (Cuzco, 1985) s’injecta sedants metre llegeix el Tractat de Lliure Comerç que el govern peruà va signar el 2006 amb els EUA, denunciant la chemical restant, la retenció química que l’administració americana aplica als deportats que mostren senyals de resistència.

L’estudi d’animació experimental RAPAPAWN Cynthia Alfonso (Vigo, 1988) & Óscar Raña (Vigo, 1990) presenten Caixa (2022) un vídeo amb una plàstica àcida, multidireccional i desencaixada que combina elements de l’abstracció geomètrica amb tècniques de dibuix sorgides de l’underground.

“Open the Pill_Mi enfermedad es una creación artística” (2019) és un dels tentacles del projecte Trans*Plant, del laboratori d’experimentació e investigació sobre identitats, cos i tecnociència, Quimera Rosa. Una proposta basada en una transició humana > planta en un procés d’autoexperimentació mèdica.

Totes aquestes obres es podran veure en el context lumínic i sonor generat per Óscar Martín (Winterthur, Suïssa, 1977) en col·laboració amb Sebastián Jara Bunster (Santiago de Xile, 1986), amb una instal·lació envoltant on les visitants de la mostra es converteixen en subjecte experimental.