El divendres 5 de juliol, a les 19 h, al Bòlit_PouRodó tindrà lloc la inauguració de l’exposició «L’idiota», comissariada per Martí Peran en col·laboració amb Rafa Ruiz i que aplega les intervencions d’Ester Jordana, Esperanza López Parada, Carlos Losilla, Chantal Maillard i Javier Peñafiel.

En aquesta mostra de cambra, s’hi reuneixen una proposta visual que aplega més d’un centenar de "fitxes clíniques" d’idiotes, reals i ficticis, de la procedència més diversa, les reflexions en format entrevista d’Ester Jordana, Esperanza López Parada i Carlos Losilla i les obres de Javier Peñafiel i Chantal Maillard. L’idiota Temps enrere, l’idiota no era ni un ximple, ni un boig i encara menys un artista. L’idiota —una mica cínic i una mica escèptic— era qui es lliurava a la immanència de la vida.

Si avui és urgent concebre una modalitat d’existència diferent d’aquella que ens captura, per què no fer-ho rehabilitant l’idiota?  L’idiota és, abans que res, un simple, un qualsevol capaç de relacionar-se amb la realitat de manera muda o, per contra, jugant-hi. Indiferent enfront dels imperatius de la capacitat, la productivitat, les convencions i la configuració d’identitat, l’idiota només cohabita amb el mer esdevenir del món. Aquesta simplicitat de l’idiota ens espanta, i per això hem preferit identificar-lo com a deficitari i disfuncional. Però, què passaria si alliberéssim la nostra potència d’idiotesa? 

L’amenaça de l’idiota s’ha neutralitzat a través de dos processos elementals de captura: la reclusió clínica i el confinament artístic. Mitjançant la identificació de la idiotesa com una patologia mental, aquella capacitat d’una vida sobirana i juganera, ha estat arrestada per la cultura del diagnòstic per tal de reduir-la a paradigma de l’anormalitat. Al mateix temps, quan els disbarats de l’idiota ho feien factible, les seves nicieses s’han identificat amb l’art perquè l’absurd adquireixi un valor determinat i així torni a l’esfera de la dignitat. Malgrat aquestes advertències, l’idiota es resisteix.