L'slime, el llim, el llot i el fang, més que matèria (que també), han esdevingut unes imatges que m'han acompanyat com a amigues, recordant-me que gaudim més quan deixem que les coses siguin el que són, les controlem menys i els donem valor.

Vaig a l'Institut Carles Rahola els divendres. De 10 a 10.25 h tinc un grup que ve durant la seva hora de pati, d'11.30 a 12.30 h un altre, i de 12.30 a 12.50 h una altra vegada el primer grup. Ens reunim en una taula quadrada, gran, tota tacada de pintura, i sovint, mengem pa amb xocolata : )

Els dos grups són molt diferents, així que els processos també ho han sigut:

Amb el grup del pati hem, sobretot, dibuixat. Ho hem fet en unes llibretes que els vaig regalar i que s'han convertit en el nostre terreny de joc, tant al punt de trobada dels divendres com en altres llocs i moments. Obrir les llibretes és com submergir-se en petits universos fascinants de prova i error, de pàgines de "això no, que és personal", de papers enganxats i retallats, de pràctica, d'experimentació, de personatges inventats, de multitud de possibles contes, còmics, històries i paisatges. Són persones que dibuixen molt, en una pràctica íntima, diària, lliure, curiosa. Les llibretes són els seus tresors i, amb molta generositat, van accedir, primer, a deixar-les exposades a la vitrina de l'escola durant uns dies, i ara a fotografiar-ne diverses pàgines per mostrar aquest fantàstic slime d'imaginaris a l'exposició de Bòlit Mentor.

Amb el grup de segon les sessions s'han tornat una festa de color i textura. En una cerca d'interessos que ha deixat un rastre de petits objectes meravellosos fets de fang, plomes, cotó, pedres, teles i altres materials hem anat experimentant com el tacte, i la necessitat de donar espai a l'experiència hàptica, podia generar escultures i squishies de gaudi i relaxació de moltíssimes formes i sensacions diverses. El plàstic, en forma de bosses i globus, s'ha tornat una membrana que ens permet sentir la matèria de manera diferent i conservar-la en un estat concret. Amb això, hem generat una sèrie de peces per ser experimentades amb la vista i el tacte. 

I queda, en aquest relat, parlar de les cures i la il·lusió, perquè no hi ha possibilitat que l'slime (tant literal com metafòric) s'escoli per les portes i les finestres d'un institut sense persones com l'Enric, el professor i artista que ens ha acompanyat en el procés.

Un d'aquests divendres, en un moment en què tothom era a classe, el vaig veure al final del passadís, i un raig de llum el va impactar durant uns moments. Era allà, saludant-me amb un somriure, i vaig pensar que la vida és un lloc bonic gràcies a persones com ell.

La col·laboració amb les estudiants de l'IES Sobrequés neix d'una reflexió sobre l'origen de la vida: la transformació de la matèria inerta en matèria biològica i, finalment, en organismes vius. Per abordar aquesta qüestió, treballem amb algunes idees recollides a l'obra de divulgació científica La història més bella del món, en què el divulgador Dominique Simonnet entrevista el científic Joël de Rosnay:

-No. La vida no ha aparegut als oceans, com s'ha cregut força temps, sinó molt probablement a llacunes i aiguamolls, llocs secs i càlids de dia, freds i humits a la nit, que s'assequen i després es rehidraten. En aquests medis hi ha quars i fang on les llargues cadenes de molècules es trobaran atrapades i s'associaran les unes amb les altres. Ho han confirmat experiments recents que han permès similars els cicles d'assecament de les basses; en presència d'argiles, les famoses «basses» s'apleguen espontàniament en petites cadenes d'àcids nucleics, formes simplificades de l'ADN, futur suport de la informació genètica.

-La vida nascuda de l'argila! Com en l'origen de l'univers, tornem a trobar una semblança sorprenent entre les afirmacions de la ciència i les creences ancestrals: en nombroses mitologies, l'origen de la vida està lligat a l'aigua i l'argila.

-És una narració molt bonica. L'humà, l'haurien afaiçonat els déus, que haurien fabricat estatuetes amb argila i aigua. És una coincidència o simplement una constatació a posteriori?

L'argila, el fang, serà per a nosaltres, a partir d'aquest moment, un mitjà d'expressió, però també una excusa per impulsar la reflexió. Aquest projecte expositiu neix com a resultat de les converses i exercicis realitzats a l'aula amb les estudiants. S'estructura en quatre episodis: dos de creats íntegrament per les estudiants i altres dos més que són aportacions meves, fruit de la resposta als seus processos creatius.

Petites creacions divines.

Recordem un altre moment de la lectura de La història més bella del món:

Darwin va suggerir que, abans i tot de l'aparició de la vida i del naixement de les primeres cèl·lules, la Terra primitiva devia haver conegut una evolució de les molècules.

-Una intuïció preciosa.

-Sí. Darwin fins i tot havia comprès per què era difícil provar aquesta afirmació i observar-la en la naturalesa: si avui en dia existissin en una petita bassa molècules susceptibles d'evolucionar, explicava, fracassarien, perquè les espècies vives actuals les destruirien. És un judici molt precursor: un cop apareguda, la vida ho ha envaït tot, s'ha menjat les seves pròpies arrels i ha impedit que altres tipus d'evolució puguin continuar simultàniament.

Partint de la idea fascinant que la vida al planeta Terra hauria pogut ser molt diferent de la que coneixem avui, les estudiants s'endevinen a imaginar els éssers que podríem trobar en aquests escenaris alternatius. Aquest exercici especulatiu utilitza l'argila i el treball manual com a mitjans de reflexió, i, a més, es converteix en una mena d'acte metafòric que ens parla del mite originari occidental: la figura d'argila com a gest de creació divina.

Les figures resultants es poden veure a l'exposició com una galeria de personatges impossibles -o potser no tant-, no exempts d'ironia i humor.

El mite de l'etern retorn.

El meu curtmetratge As if an Infinite Return aborda la possibilitat d'un nou inici de la vida després d'una crisi planetària. En aquesta peça, la teoria queer s'entrellaça amb la ciència-ficció per construir un relat que apunta cap a la hibridació d'espècies. A partir d'aquest punt de partida, les estudiants elaboren les seves pròpies narratives, que oscil·len entre una distopia neopunk i una utopia esperançadora. L'exercici es clou amb una recopilació de les seves creacions en format audiovisual, configurant una mena d'apunt sobre el mite de la creació, mai exempt de friccions i complexitats.

El pont i el cercle

Em ve al cap la imatge d'un pont sobre un riu. Observat des de la distància adequada, l'arc del seu traçat es completa amb el reflex a l'aigua fins a dibuixar un cercle més o menys complet. Conservem aquesta imatge, que ens servirà per concloure la reflexió. Mentrestant, recuperem també un altre fragment del llibre que inspira el projecte.

En els anys 50, el francès Teilhard de Chardin, un altre precursor, reprèn la idea esbossada per Darwin d'una evolució de la matèria, i parla d'una «previda», una etapa intermèdia entre l'inert i la vida que s'hauria pogut produir a l'època de la Terra primitiva.

-Aquesta etapa encara s'havia de demostrar.

-Ho va fer l'any 1952 Stanley Miller, un jove químic de 25 anys. Per què no reconstruïm al laboratori aquestes condicions anteriors a la vida?, es va dir. Llavors va provar un experiment d'amagat, per no exposar-se a la riota dels col·legues. Va posar en un matràs els gasos de la Terra primitiva: metà, amoníac, hidrogen, vapor d'aigua i una mica de gas carbònic. Va simular l'oceà omplint el matràs d'aigua, ho va escalfar tot per donar-hi energia i va provocar espurnes elèctriques a tall de llampecs durant ben bé una setmana. Llavors, al fons del matràs, va aparèixer una substància vermella ataronjada que contenia àcids aminats: les molècules que componen la vida! Ningú no s'havia atrevit a imaginar que poguessin ser fabricades a partir d'elements tan senzills. Va causar estupor en el món científic. S'acabava de llançar el primer pont entre la matèria i la vida.

A la videocreació El Cercle, unes peces de fang assecat, amb formes orgàniques i abstractes, s'introdueixen en un dipòsit ple d'aigua. En qüestió d'hores, el procés d'erosió s'accelera davant els nostres ulls, mentre la càmera registra cada instant. La decadència i la destrucció aparent es desenvolupen en un procés tant bell com terrible: un final que pot ser, alhora, un inici.

La destrucció de l'escultura es converteix així en un gest performatiu que assenyala el procés de decadència, tan necessari -i tan sovint ignorat- per a la circularitat de la vida. Com aquell reflex de l'arc del pont que hi és, però que rara vegada ens aturem a veure.

Una cova plena de vida

Finalment, l'última peça es pot visitar a l'antic dipòsit-cisterna del segle XVII, un espai clau per emmagatzemar aigua de pluja i satisfer una necessitat vital de la població d'aquell temps. Dissenyat com un lloc fosc i profilàctic per evitar la contaminació biològica i preservar l'aigua potable, s'obre ara, en aquesta exposició, a l'experimentació i l'especulació.

Em pregunto què passarà si, durant l'exposició, il·lumino les zones humides i enfangades amb llum de creixement -aquella que s'utilitza en cultius de plantes i que imita la llum solar. Hi haurà arribat alguna espora fúngica? Creixeran fongs o algues, afavorits per la humitat, el substrat fangós i la llum? L'espai es transforma en un reflex distorsionat de les basses que van acollir l'origen de la vida, i que ens han portat, a les estudiants i a mi, a treballar amb algunes reflexions profundes: De què estem fets? En quin moment la matèria inerta esdevé matèria viva? És imaginar futurs possibles -o impossibles- una manera de reflexionar sobre els reptes del present?

Submergim les mans en el fang, tan humil i tan poderós. Per un instant, ens regala una estranya i sabia claredat. Seguim, doncs, amb la qüestió.

El projecte s'inicia amb una matèria carregada d'història: 105 kg de fang que, abans d'arribar a l'aula, havien estat l'espai escènic d'un espectacle de dansa contemporània. Un fang que havia estat trepitjat i habitat per un cos en moviment. Aquesta idea inicial que la matèria guarda memòria esdevé un fil conductor de les sessions amb l'alumnat de 1r de batxillerat artístic d'arts plàstiques de l'Institut Josep Brugulat de Banyoles. El fang no és només un material: és matèria viva, presència, registre i possibilitat de relació.

Des de la primera trobada, el fang ens ofereix un espai compartit on conèixer-nos. Impressionem objectes, generem textures i dibuixem relleus de forma col·lectiva girant al voltant del fang. El despleguem, el fragmentem, el tornem a humitejar per pastar-lo de nou i poder seguir creant. Aquest cicle constant de transformació es converteix en una metàfora del mateix procés creatiu: desfer per tornar a fer, jugar i experimentar i deixar espai a allò inesperat.

Ens preguntem: què és el fang? Les paraules que emergeixen són: terra, llibertat, mans, pluja, creativitat, diversió, infància, suau, mal·leable i nostàlgia. El fang ens vincula amb experiències personals, records i sensacions.

L'acció d'impressionar el fang ens permet explorar tant la seva dimensió física com simbòlica. Compartim un llenç comú de 60 kg de fang, tan pesat com un cos. Ens hi relacionem des de l'escolta, entenent el fang com un ésser viu amb qui establim un diàleg. L'alumnat aporta objectes diversos (monedes, una pinça, una clau, una corda, un botó, una pinya, el tap d'un bolígraf, un aglà, una fulla, una pedra...) per estampar-hi formes i textures. El concepte impressió s'obre a múltiples sentits: com a marca, com a idea generada, com a empremta emocional, com a record que queda fixat. Així, mentre imprimim el fang, com si es tractés d'una conversa, també ens deixem impressionar per ell. A través del joc amb el gest, la pressió i la repetició, es construeix una superfície col·lectiva en baix relleu que es pot llegir amb la vista i el tacte. Paral·lelament, reflexionem sobre la relació entre cos i matèria: com el fang i els cossos també són modelables i tenen memòria. Les esquerdes, les empremtes i les deformacions parlen de les experiències viscudes, fent evident que el fang pot esdevenir un arxiu viu, capaç de guardar el registre d'allò que ha viscut.

Una de les sessions clau és la sortida per recol·lectar terres argiloses de l'entorn proper a l'institut. El canvi d'espai transforma la dinàmica del grup: a l'exterior les relacions es relaxen, apareixen riures, converses espontànies. Observem l'entorn amb una mirada oberta. Recollir terres esdevé un acte de connexió amb el territori. Cada mostra és única, numerada i registrada també en vídeo. El procés posterior de picar la terra, colar-la i preparar-la per convertir-la en fang ens fa més conscients de la nostra capacitat creadora de forma i de com construïm l'entorn de manera íntima a través de com ens relacionem amb allò que ens envolta.

La creació d'amulets introdueix una dimensió simbòlica i el pensament màgic. Tot i que inicialment l'alumnat no se sent especialment vinculat a la idea d'objecte màgic, el procés de concentració i transferència d'energia cap a la peça obre noves preguntes sobre el valor de les formes i les creences. L'humor també hi té cabuda, com en la reacció davant d'una "gallina amulet", que genera sorpresa i riure.

Durant tot el projecte posem una atenció especial a les nostres mans. Les mans són unes antenes perceptives que ens permeten captar informació, conscient i inconscient, de l'entorn. Les mans tenen més connexions nervioses que la resta del cos. Amb els ulls tapats, l'alumnat explora objectes naturals a través del tacte, posant un ull a cada dit. Aquesta experiència posa en relleu la memòria corporal, la capacitat evocadora de les formes i la percepció més enllà de la matèria. Preguntant-nos quins objectes transmeten més "vida" o sensació de vibració vital, la conclusió és la mateixa per tothom: la magrana, la cabeça d'alls i la pinya. Finalment, reconeixen els seus propis amulets amb les mans i es fa evident que el cos recorda allò que ha creat.

El reciclatge del fang es converteix en un ritual col·lectiu. Seiem totes al voltant de la mateixa taula. Trossejar, humitejar, pastar. Moviments repetitius que generen un estat gairebé meditatiu. Les mans es sincronitzen, el temps s'alenteix. Aquest fer compartit facilita la conversa, però també el silenci. L'alumnat fa repàs de l'examen de literatura catalana. Escoltem música. Apareixen connexions amb experiències familiars vinculades al treball manual, com desgranar pèsols o preparar aliments. El cos es fa present: el cansament, la força, la necessitat de relaxar tensions.

Sortir a l'exterior, enfangar-se, recol·lectar materials, esdevé part del procés. El contacte amb l'entorn aporta calma i cohesió al grup.

Comencem a treballar la tècnica d'animació stop-motion. El concepte d'animar, donar ànima, pren tot el seu sentit. No es tracta de construir una narrativa, sinó de registrar una conversa entre les mans i la matèria. El gest, la pressió, la petjada esdevenen llenguatge.

En les últimes sessions, el projecte tanca el cercle entre matèria i imatge. Les imatges enregistrades del fang tornen a ser matèria i el fang torna a l'animació digital. Aquest anar i tornar reforça la idea que no hi ha una separació clara entre allò físic i allò digital, sinó un flux continu de transformació.

Algunes de les paraules finals de l'alumnat vinculades al fang són: memòria, vida, origen, transformació, connexió, que sintetitzen l'experiència viscuda. El fang ha estat un gran mediador: ens ha brindat un llenç col·lectiu, ens ha connectat amb el cos i el territori, ha activat els sentits i ha obert espais de creació compartida. El projecte ha generat una vivència en què cos, matèria i relació s'entrellacen, deixant una empremta que, com al mateix fang, desitjo que perduri.