Quan A es va despertar d'un somni intranquil, es va trobar convertida en B.

Ho va saber com se sap que tens febre: una certesa corporal, immediata, sense arguments. Abans que sortís el sol, abans que el dia es presentés a casa com una visita que en coneix l'interior, una garsa ja se li havia tancat, a perpètua, dins la gàbia de les costelles.

Jugava amb les coses brillants que hi tenia a dins, portava anells al coll, robins per ulls i es feia el niu aclofant-se entre llits de perles salvatges. La garsa li deia, a través d'uns refilets indefugibles, que era ara exuberant, que ara era exòtica, que a partir de la transformació essencial que havia esdevingut aquella nit, seria, en poques paraules, una dona de bon mirar i de mal complaure. Que s'havia d'afanyar a aconseguir l'ascens si volia tenir prou pístrincs per comprar-se millor roba, millors betums i aconseguir, així, un millor home. O aconseguir un millor home, sense semblar que es venia per tenir millors betums, millor roba, pístrincs i més pístrincs.

Quina vergonya, va pensar. No i no! -Mentre picava el puny contra la gàbia.

A la cadira de l'escriptori hi reposava la roba que s'havia tret ahir, el vestit blau de cel rentat, el revers dels teixits que reclamen cos per lluir-se, dels vestits que no et molesten ni a tu ni a ningú, dels que no fan soroll quan camines. La tela -lleugerament rígida -li queia recta genolls avall i tocava lleugerament la corona dels malucs. Una pinça discreta a la cintura, una costura que suggeria forma de ventre però encara no. l un coll tancat, no exactament alt, però prou per fer de frontera: aquí s'acabava la pell, quin desastre. Les mànigues, curtes i disciplinades, deixaven els braços mesuradament lliures. Tenia uns botons -petits, del mateix to, gairebé invisibles-, eren com punts suspensius en una frase que es disgrega...

L'havia comprat feia anys, en una botiga on tot era llum blanca i miralls amables, i l'havia triat amb una rapidesa sospitosa, com si el vestit la triés a ella. Se'l posava quan volia sentir-se part dels dies bons que vindrien havent-se mudat. Se'l posava bastant sovint, aquell vestit que li hauria pagat, amb molt de gust, qualsevol mare que hagués tingut.

Però B ja no se'l posaria més. No i no.

Va palpar el llençol. Era el mateix de sempre. Va allargar la mà fins a la tauleta. El got d'aigua era al seu lloc. El mòbil també, boca avall, castigat. Totes les coses estaven on havien d'estar. I ella també perquè, és clar, eren les dotze i encara s'havia de llevar: era una B i les B són unes bagasses que treballen de nit i mandregen de dia...

Només la curiositat de veure el seu nou rostre, la va fer aixecar del llit per dirigir-se al mirall del lavabo. Però, un cop s'hi va plantar, no hi va veure cap canvi. Francament, B, conilla, era idèntica a A. Hi havia, això sí, una alteració mínima en la manera com el seu rostre sostenia la llum. Com si la realcés com ho fan els objectes guardats en una vitrina. Per això va pensar que, essent B, s'assemblava bastant a una cosa d'indubtable valor i a una peça admirable i, per tant, només hauria de patir per mantenir-se així en aquesta vida.

Es va mirar els llavis. Li brillaven sense que recordés haver-s'hi untat res. Es va passar el polze per la boca com si la desitgés algú altre. Un rastre plàstic li va quedar al dit. Va fregar-se'l amb el disc de cotó i res. Va tornar-hi. La lluïssor es va apagar un segon i després va tornar, inflamada d'un vermell de maduixa, decret de sensualitat per aquells llavis tan plens de sang.

Era evident que necessitava un cafè perquè els somnis d'aquella nit li havien xarbotat el cap. No podia haver canviat tant en una nit mal dormida.

Va tornar a l'habitació per posar-se alguna cosa al damunt. (Val a dir que A mai s'hauria passejat nua per casa, ni per anar al lavabo. B, en canvi, només es vestiria quan tingués fred, cosa que passaria poc sovint tenint en compte la fogositat que hauria de cultivar per allò d'escalfar l'home dels pístrincs).

Només d'entrar a l'habitació, va tornar a veure el vestit blau damunt el respatller. El va apartar amb dos dits, amb la cura que ens fa tenir el fàstic. Va obrir l'armari i, sense pensar-hi gaire, va treure'n el contrari: un vestidet blanc que semblava una combinació, acabat en punta anglesa i lleuger com una ala d'insecte. Un que feia anys que no es posava i que, per tant, li anava bastant més curt que el darrer cop, abans de fer l'estirada. La garsa va batre les ales d'aprovació i li va dir que ara sí que es menjaria el món. Era molt millor el pla de B. El vestit de B. Estar a la pell de B. Els llavis de B, de color de maduixa.

Què dius, ocellot? No i no!

Necessitava un cafè per despertar-se. La cuina desprenia una olor densa i familiar, de pa torrat i de cafè. Però també s'hi barrejava una olor pertorbadora de cendra i de carn cremada, de tall de xai petit que s'escola entre les graelles i acaba, oblidat, malaguanyat, entre les brases. Va obrir la finestra per comprovar que l'empudegamenta no venia de fora, sinó d'ella mateixa. I va pensar que es dutxaria per treure's del damunt aquella ferum de socarrim sobrevinguda.

Quan es va haver acabat el cafè amb l'esperança irresolta que tot agafés un aire normal, va deixar la tassa a la pica. Tot seguit va notar, rere seu, una bafarada impregnant d'aquella olor i un fregadís de roba que s'arrossega.

Va mirar enrere, tement la causa de l'esgarrifança que li recorria el clatell.

A l'angle del menjador hi havia aparegut una cortina. Penjava recta de columna, solemne i vellutada com un teló abaixat que sostingués la casa.

B va fer un pas i el teló es va moure, lleugerament.

Va fer un pas més i llavors es va obrir.

De la foscor desvelada en va emergir A. Com podia ser, si s'havia quedat enrere, la passada nit? -es va preguntar.

Duia el vestit blau de cel rentat, el vestit de no fer nosa, de creure, de merèixer. El portava impecable, incontestable i elemental com un sil·logisme grec. Estava dreta, una mica rígida, tan neta que resplendia. I la va mirar amb desdeny i també amb una mica de pena, com un fantasma que es plany dels vius.

En veure-la, B es va sentir incompleta, a mig dibuixar. I la transparència d'ala de bitxo d'aquell vestit blanc li va començar a envair cames i braços. S'esblaimava.

La del vestit blau va aixecar la mà, va estendre el polze, també el dit índex i el cor formant una pistola. Una pistola de carn i d'ossos i de gest.

-No! Va dir dir B.
-No, tu! Va dir A.

Aleshores es va sentir un clic (no ens enganyem, l'havia fet amb la boca).

I B es va posar la mà al pit perquè va sentir entrar-hi una bala que li va travessar el cor, els pulmons i l'ocell engalanat de dins la gàbia. A l'instant abans de caure, li va semblar sentir aplaudiments. I, quan intentava distingir si es tractava d'un bramul d'eufòria o bé de crits d'indignació, es va desplomar damunt la catifa.

Quan B es va despertar d'un somni intranquil, es va trobar convertida en A.