Margit Kocsis va ser una de les restauradores més reputades del Rijksmuseum d'Amsterdam. Els vents de la història la van fer néixer a l'illa de Java, en una plantació de te i de cautxú propietat dels avis paterns, però l'ocupació japonesa de l'illa durant la Segona Guerra Mundial primer i la revolució nacional d'Indonèsia després fan que la família acabi instal·lant-se a Holanda. Margit Kocsis encara és jove i, en aquest cas, la seva vida es desplegarà en aquesta part del món. Ben aviat s'interessa per la pintura i, després de diversos cursos d'història de l'art, aprofundeix en l'estudi dels retrats de l'escola dels primitius flamencs, els pintors que van popularitzar la pintura a l'oli. La factura minuciosa, el detallisme dels blens dels cabells o de les joies, l'aplom escultòric dels retratats, la precisió de la pinzellada, l'aura de misteri: són obres fetes per mirar-les de prop. Sabem que el quadre que va inspirar-la a dedicar-se al seu ofici va ser Retrat d'una noia jove, de Petrus Christus, una pintura del 1470 realitzada en oli sobre taula de roure. Amb el rigor tècnic marca de la casa, Kocsis esdevé restauradora de l'àrea de conservació del Rijksmuseum. Mai tocarà l'obra de Petrus Christus, però serà responsable del bon veure de retrats com Ciutadà de Haarlem (1529), de Jan van Scorel; o el Retrat de Jacob Conrselisz van Oostsanen (1533), de Jacob Cornelisz van Oostnanen, considerat dels primers autoretrats del nord dels Països Baixos. Kocsis considerava que qualsevol retrat era una forma d'autoretrat, però al cap i a la fi ella no pintava. A vegades tenia el desig sobtat d'instal·lar-se un cavallet a casa, com un llampec per dintre: agafar un pinzell i txas! Tanmateix, que sapiguem, mai no va pintar.

Margit Kocsis va ser petita per sempre. Alguns diuen que va créixer fins als deu anys, d'altres que va arribar fins als dotze. Hi ha consens que a l'edat de quinze no hi va arribar mai i que probablement no va tocar els tretze. A partir de llavors va continuar entre nosaltres, però va ser una altra cosa. Com més anys passaven, més distància hi havia entre l'edat real de Margit Kocsis (deu, onze, dotze a tot estirar) i l'edat exterior de Margit Kocsis, que avançava cruel i aliena als temps de l'esperit. Aquest desencaixament, evident per als qui la van conèixer de prop i absolutament invisible a ulls dels altres, va generar-li avantatges i desavantatges ontològics i una certa disfòria de l'ànima. També va marcar la seva carrera artística i la seva relació amb els éssers no-humans, especialment els gats salvatges i els cavalls.

Margit Kocsis va ser una celebritat de l'Espanya del destape. Es deia que el seu llinatge es remuntava a les amazones del poble escita de l'Àsia Central. També es deia que era descendent llunyana d'Esteve I, fundador del Regne d'Hongria, i que la seva família havia dominat mig món durant la baixa edat mitjana. Va saltar a la fama amb un anunci de les mítiques bodegues Terry: Kocsis apareix cavalcant un cavall blanc, Descarado II, per una platja llarga i sinuosa. A l'Espanya trista del 1964, la visió d'aquesta dona vaporosa va adquirir un caràcter místic, religiós. A partir d'aquí, només va caldre seure i esperar. A mitjan anys seixanta, coprotagonitza un anunci d'Habit Rouge, de Guerlain, el primer perfum ambarí per a homes i un homenatge olfactiu a l'art de la doma. Més tard es converteix en la imatge de Madame Rochas, d'Hélène Rochas: gessamí,  feminitat i poder. Després arribaran altres perfums, cremes hidratants, Coca-Cola, conyacs i Freixenet. Carnavalesca, sorneguera, Kocsis va portar la premsa de corcoll amb anècdotes contradictòries sobre la seva vida. A vegades deia que vivia a Argelaguer, a vegades a Valldemossa, a vegades en un vaixell amarrat en un canal d'Amsterdam. Es deia que Kocsis s'havia folrat les parets de casa amb pells d'antílop, que només trepitjava catifes perses, que tenia un poni dissecat al menjador i que parlava dotze idiomes. Famílies senceres s'agrupaven a la televisió per admirar-la i per treure'n conclusions: petits desitjos i petites recances, marits i mullers.

Margit Kocsis és, en aquest cas, una pintora coneguda i reconeguda, protagonista d'un litigi llarg i sonat entre el Museu Nacional d'Art de Catalunya (MNAC) i el Museu de la Garrotxa. Les seves pintures van ser elogiades per Modest Cuixart, Antoni Tàpies i altres membres del Dau al Set, així com per comissaris i crítics d'art com Glòria Bosch o Daniel Giralt-Miracle. Durant els anys seixanta va entaular una forta amistat amb el pintor Rafael Griera i amb models d'altura com Carmina Hernando o Teresa Gimpera. Cada tercer diumenge de mes feia el vermut amb Antoni Miralda (ell, vermut blanc; ella, brandy) i va cartejar-se amb l'escriptor Jesús Moncada (amb qui compartia l'any de naixement i la certesa que el món, per sota, fa un xup-xup que no es pot explicar a través del realisme) i amb Montserrat Roig (a més de conversar sobre l'art i la creació, les cartes en què fan mofa dels homes de la seva generació han esdevingut un referent de l'humor càustic nostrat). Després de la mítica exposició del 1985 al Palau de Caramany de Girona, durant els anys noranta exposa al Museu d'Art de Girona, a la Fundació Antoni Tàpies, a la Fundació Vila Casas i al MNAC, que adquireix bona part de les seves obres. L'any 2025, el Museu de la Garrotxa aconsegueix reclamar Banyistes al MNAC després d'un contenciós que es fa públic al telenotícies i que eclipsa el conflicte de Sixena. La ciutat garrotxina ho celebra amb un banquet a la plaça d'Olot: s'hi serveixen patates de la Vall d'en Bas, fesols de Santa Pau, assortits d'embotits i, de postres, tortell i ratafia. Aliena als xous circenses del món de l'art, Kocsis viu força tranquil·la al seu mas d'Argelaguer, a la Garrotxa. Treballa molt i viu entre animals. Un passavolant voyeur va fer-li una fotografia que ha esdevingut icònica: Kocsis cavalca un cavall blanc, tranquil·la i aliena a la càmera, pensant en les seves coses, camí de l'ermita del Guilar.

Margit Kocsis va ser taxidermista, que és una manera com una altra de collar el pas del temps. Va formar-se en tallers d'Holanda i de Catalunya i va treballar tant per a institucions (el Museu de Ciències Naturals de Barcelona, el de Granollers, el taller de Lluís Soler Pujol a la plaça Reial, el Cosmocaixa) com per a particulars (naturalistes aficionats, particulars devastats per la mort del seu gos o del seu gat, milionaris post-safari o interioristes extravagants). El rigor tècnic de Kocsis va fer-li guanyar el respecte dels seus contemporanis -«sembla que s'hagi de moure en qualsevol moment», va dir el científic Albert Filaprim d'un dels seus guepards dissecats. Com es desprèn dels seus articles divulgatius, Kocsis concebia la taxidèrmia com un art «que vol fixar el misteri». Deia que amb la vida també passa: ens quedem aturats en algun lloc una estona de més i aquesta estona se'ns marca a la cara per sempre. Aquesta aproximació transcendent a l'art de la taxidèrmia va ocasionar-li admiradors i detractors. Els primers, meravellats en excés, van protagonitzar més d'un titular sonat -no oblidem el cas de Fèlix Felí, un admirador que va intentar dissecar-la a ella. Els detractors, especialment tediosos, van acusar-la de poc professional i de negacionista del pas del temps. No anaven mal encaminats: és veritat que no hi creia gaire.

Epíleg

La idea de Vides imaginàries de Margit Kocsis s'emmarca en la tradició literària de les biografies imaginàries, que elucubren sobre les vides de personatges inventats o reals -alguns exponents serien Marcel Schwob, Jorge Luis Borges o, escombrant cap a casa, Víctor Nubla amb les seves Biografies il·lustres de personatges breus. Parteixo d'aquesta tradició literària, del fet que la vida i obra de Margit Kocsis va ser objecte d'elucubracions, curiositat i enigmes (pel seu talent artístic, per la seva bellesa, pel seu caràcter reservat), de la importància de l'atzar en la seva vida i del fet que sembla que va viure moltes vides en una (en una de curta, a més). Les biografies imaginàries són com universos paral·lels que permeten jugar amb alguns aspectes de la vida i obra de Kocsis: enaltir el rigor dels seus quadres, la seva pintura estàtica i el diàleg amb la tradició dels primitius flamencs, explorar els avantatges i desavantatges de la seva bellesa i venjar-ne la mort prematura. Podem dir que les biografies imaginàries afegeixen misteri al misteri, una manera alhora lúdica i seriosa d'acostar-me a la seva figura.