Gran Ritme | Bòlit, Centre d'Art Contemporani. Girona
Centre d'Art Contemporani. Girona
Gran ritme
Paula García-Masedo
Amb la col·laboració de la comunitat filadora de Villarejo de Salvanés
Amb la contribució de Julia Ramírez-Blanco
Curadoria: Oriol Fontdevila
Del 24 de juliol de 2026 al 7 de febrer de 2027
Inauguració, divendres 24 de juliol a les 19 h
Canònica de Santa Maria de Vilabertran
Una coproducció de l’Agència Catalana del Patrimoni i el Bòlit, Centre d’Art Contemporani de Girona.
Llegats en potència és un cicle d’exposicions del Bòlit, Centre d’Art Contemporani de Girona, que presenta projectes artístics de nova creació basats en un seguit de casos d’estudi relatius a controvèrsies patrimonials que procedeixen o bé troben ramificacions a les comarques de Girona.
Paula García-Masedo: Gran ritme
Oriol Fontdevila
Filar la corda ha incidit, per molts anys, en el trenat d'estils de vida, inclús de cosmovisions. Retòrcer manualment les fibres orgàniques de l'espart fins a formar cordes ha estat una manera d'entrellaçar íntimament projectes socials amb sistemes de creences, així com economies substancialistes amb el clima semiàrid de les estepes ibèriques i del Mediterrani.
Paula García-Masedo (Madrid, 1984) es refereix a la circularitat que es produeix entre el gir del braç que retorça la corda, el gir de la matèria dins del territori i el gir estacional com una coreografia curosament compassada, un gran ritme. Per bé que han calgut molts anys per comprendre que, en la formació de sistemes, cap fil determina enterament ni el teixit ni la madeixa, a la vegada que cap hi queda del tot subjugat.
L'humanisme va posar al centre el titellaire (l'humà) i li va atribuir tota la capacitat d'actuació. L'antihumanisme va subratllar, en canvi, l'efecte que exerceix la marioneta (la matèria) sobre el titellaire a l'hora de determinar un ventall de possibilitats. N'és una manifestació el materialisme històric, que va desplaçar la capacitat d'actuació enterament a l'economia; o el construccionisme social, que l'atribueix estrictament al context.
Però, tal vegada, la capacitat d'actuació entre titelles i titellaires es degui als fils que els mantenen units. Ho han suggerit recentment un reguitzell de pensadors posthumanistes, encapçalats per Bruno Latour i Donna Haraway:[1] la corda és l'element que proporciona agència a les entitats que posa en relació i les capacita per a la creació de mons en comú.
A Vilabertran, per exemple, es conserven una vintena de sínies espargides per la vila. En canvi, de les maromes d'espart que les lligaven als animals de tir i, aquests, a la societat agrícola, no se'n guarda cap.[2] Tal vegada no sigui una coincidència que l'actual esforç per desplaçar el focus del pensament dels ens (titelles i titellaires) a les cordes (xarxes) tingui lloc al mateix temps que s'impulsa el reconeixement del treball artesanal amb fibres vegetals com és l'espart com a part del patrimoni immaterial.[3]
La impossibilitat de comprendre el poder més enllà de la rivalitat entre marionetes i titellaires va fer que la modernitat occidental oblidés els mons de vida que emergeixen entremig. En conseqüència, l'espart apareix avui en dia com una evidència de modes alternatius per formar vincles, els quals es basen en garantir la sostenibilitat de les fibres i els cossos que conformen el corchat,[4] abans que no pas la dominació o la rendibilitat.
Amb la intervenció a la Canònica de Vilabertan, García-Masedo entrellaça, al seu torn, el llegat de l'espart amb aportacions de l'escultura minimalista. Aquest corrent artístic, si bé ha tingut un ampli desenvolupament a l'empara del capitalisme industrial, proveeix a l'artista un repertori de processos analítics amb què abordar la formació de corda des de la seva dimensió física.
En col·laboració amb la comunitat filadora de Villarejo de Salvanés, García-Masedo ha elaborat un conjunt de figuracions per dotar de presència la tensió, la torsió, la cadència i la translació, això és: aspectes que són relatius a la força que requereix l'espart per adquirir forma i que desencadenen, així mateix, un seguit d'efectes que excedeixen la dimensió material i entronquen amb una cultura del treball que ha estat cabdal a l'Estat espanyol fins a mitjan del segle XX.
De tota manera, el lligam que García-Masedo estableix entre l'espart i l'escultura té a veure amb la necessitat d'interpretar aquest llegat, no sols des de la racionalitat instrumental, sinó des de la dimensió estètica dels seus components. Cyril Stanley Smith, un pioner de la història de la metal·lúrgia, va subratllar la bellesa i la curiositat com a motors del coneixement tecnològic i científic. En els seus estudis arqueològics el joc, els ornaments, l'entreteniment o la celebració de cerimònies precedeixen en el temps l'obtenció d'útils adaptats a l'acompliment d'un fi.
El gran ritme que suggereix García-Masedo amb la corda d'espart probablement mai s'hagués propagat sense que hi intervingués, també, la força que exerceix el plaer estètic, paradoxically human's most practical characteristic.[5]
[1] Bruno Latour ha formulat la metàfora del titella i el titellaire com una explicació de la Teoria de l'Actor-Xarxa, segons la qual la capacitat d'actuació es deu a la xarxa de mediacions que es desplega entre les dues entitats, sense que aquesta es pugui atribuir enterament a actors humans o bé no humans (Reassembling the Social, 2005). Donna Haraway ha plantejat més recentment els jocs de cordes com una figura per a la comprensió del caràcter simbiòtic de les aliances que es generen entre els humans i les espècies companyes (Staying with the trouble, 2019).
[2] Quan vaig convidar Paula García-Masedo a produir un nou projecte dins del cicle Llegats en potència, l'artista havia iniciat una investigació en col·laboració amb la Comunitat espartera i filadora de Villarejo de Salvanés. Les sínies varen ser un element de Vilabertran que li van servir d'inspiració a l'hora de vincular la seva investigació amb aquest context. Tot i així, no ha estat rellevant pel desenvolupament del projecte aclarir si l'espart fou un material predominant entre les cordes que es varen utilitzar a Vilabertran, o bé si s'hi comptaren d'altres fibres vegetals com és el cànem.
[3] Des del 2019, la cultura de l'espart es considera una Manifestació Representativa del Patrimoni Cultural Immaterial a l'Estat espanyol. La Comunitat espartera i filadora de Villarejo de Salvanés, que ha col·laborat amb Paula García-Masedo en la realització d'aquest projecte, forma part d'#HabitarElEsparto, un programa que impulsa Al Fresco - Museos Efímeros des de 2018 i que ha portat al reconeixement del filat de l'espart com un Bé d'Interès Cultural a la Comunitat de Madrid.
[4] Accepció en valencià del corchado, que es refereix al resultat de la unió dels fils d'una corda per mitjà de la torsió d'uns sobre els altres.
[5] Cyril Stanley Smith. (1970) [1981]: "Art, Technology, and Science: Notes on Their Historical Interaction". A Search of Sructure. Selected Essays on Science, Art and History. p. 194. MIT.
Fer corda. Fer la volta
Julia Ramírez-Blanco
A l'obra de Paula García-Masedo hi batega una tensió entre la història social i la pura forma; entre processos de recerca que s'aproximen a la història popular i un resultat artístic que indaga l'escultura com a llenguatge forjat per la interacció entre la matèria i les forces que s'hi exerceixen. Aquesta doble dimensió és present també a Gran ritme, un projecte escultòric i instal·latiu elaborat al llarg d'un procés que ha comptat amb la col·laboració, el diàleg i l'encontre de la comunitat espartera de Villarejo de Salvanés.
Fa més d'un any que la Paula va començar a freqüentar aquest poble madrileny, on ha après a filar, a trenar corda, a fer paquets amb el suport d'entramats de fusta. Està en procés d'incorporar-se a una coreografia particular del treball en què els homes caminen cap enrere afegint trossos d'espart a una màquina que retorça les fibres. En aquesta interacció humà-màquina es genera, com un petit miracle, la filada. La part mecànica, d'altra banda, també depèn de l'energia d'un cos: hi ha una altra persona fent voltar una maneta que, a la vegada, fa girar la roda.
Paula García-Masedo veu quelcom molt poètic en la circularitat d'aquesta roda, que s'estén a altres dimensions: a una organització que depèn de la repetició cíclica de les estacions; a la circularitat d'uns mateixos materials que es mouen per un territori, transformant-se de matoll en corda, cistell o cabàs, i a l'energia dels cossos que extreu del territori només allò que resulta sostenible.
La roda del temps ens torna a dur els moviments del passat com en un reenactment particular. Però aquí cal remarcar que allò que torna no és un passat immòbil, sinó una iteració històrica particular i situada. Si bé l'espart s'utilitza com a material des de fa milers d'anys, a Villarejo el treball amb màquina d'aquesta fibra va arribar en el context del franquisme i les seves polítiques d'autarquia. Aquest material va adquirir una marcada importància, fet que va portar a la creació, durant la dècada de 1940, del Servicio Nacional del Esparto, adscrit al Ministeri d'Indústria. Declarada «fibra nacional», s'emprava per fer utillatges agrícoles, espardenyes i cordes, que al seu torn servien per a tota mena d'usos.
En una postguerra marcada per la misèria, treballar l'espart era una de les poques opcions de tenir un ofici sense necessitat de gaires recursos. Amb una màquina de filar i l'esforç de tota la família n'hi havia prou per tirar endavant. Els antics filadors de Villarejo parlen de la cruesa d'una infantesa en què es treballava a preu fet. En comptes de jugar, de petits s'esquinçaven la pell de mans i cames amb els doblecs punxeguts de l'espart. Tanmateix, el moment històric en què s'emmarcava aquesta forma de vida va perdurar unes poques dècades, ja que als anys setanta la primacia de materials com el plàstic i les polítiques desenvolupistes van obligar moltes persones a abandonar la professió de l'espart.
Així i tot, la roda continua girant. I allò que, en el passat, va ser un esforç penible en condicions de supervivència, per als antics filadors s'ha convertit en una afició que mantenen viva mentre creen una petita comunitat. Malgrat haver passat dècades sense dur a terme el procés, el cos encara en conserva la memòria i és a través d'aquesta fisicitat que es preserven tot un conjunt de tècniques. Avui, a l'Estat espanyol, queda molt poca gent que domini la filatura amb màquines sense motor. Dos d'ells són a Múrcia, i els altres són els homes amb qui la Paula García-Masedo treballa a Villarejo: Gregorio Martínez Panadero, Luis Ayuso Huertes, Alejo Díaz Alcaide, Mariano Garnacho Bonilla i Mariano Varela.
A més del treball de l'espart, a l'artista li interessa el règim ecològic d'un entramat material en què l'energia continua provenint de l'animal humà i del seu esforç físic. Dins d'aquest supòsit de la inevitabilitat de l'ordre de coses actual -aquest «There is no alternative» propi del capitalisme industrial i de consum-, considera significatiu que a l'Estat espanyol es funcionés d'una manera ben diferent fa tan sols cinquanta anys.
Paula García-Masedo aprecia la bellesa ecològica i la poesia material d'aquests elements, sense obviar la duresa de les condicions laborals que van acompanyar l'auge de l'espart. En aquest sentit, planteja una reivindicació implícita de l'ésser humà com a ésser «escultòric», en tant que agent que intervé sobre la matèria i el territori. Aquesta mirada posa l'atenció en les generacions de pagesos que, al llarg dels segles, han modelat les diverses dimensions del paisatge antropitzat de l'Estat espanyol mitjançant els gestos del treball.
Tanmateix, tots aquests estrats no s'inscriuen en un projecte d'art comunitari o d'art participatiu. En un estadi posterior d'elaboració, l'artista agafa els materials d'aquesta història i els pensa des de l'escultura. Al nucli de Gran ritme, explora com el territori es torna material, i de quines maneres aquesta transformació pot entendre's -o reformular-se- com un procés escultòric. La transformació del material a partir de les forces que s'hi exerceixen, així com la dimensió gairebé alquímica que té la mutació dels matolls d'espart en filades daurades que, al seu torn, acaben configurant objectes, ressonen per a ella com si fossin processos de llenguatge formal.
Paula García-Masedo aprèn els vocabularis de l'espart com qui s'acosta al repertori de la copla per inventar noves tonades. Després aplica aquestes tècniques per crear peces escultòriques de factura acurada. Tornem a la (fèrtil) paradoxa. Als espais de la Canònica de Vilabertran es despleguen una sèrie de peces que intervenen en l'espai i dialoguen amb la història de l'art. Veiem les formes, mentre que el procés d'elaboració hi és present de manera silenciosa, a través d'una materialitat de processos feta de múltiples capes temporals. En elles, l'espart funciona com a element de creació des de baix, modelat per cossos situats en el vòrtex de les forces de la història política i social. Aquest esdevenir és també un dels components de Gran ritme. El temps cíclic conviu sempre amb el temps concret de la història -ambiental, social i política. Paula García-Masedo treballa amb tots dos, i el resultat queda finament destil·lat en el llenguatge de l'escultura.
Activitats
Fer corda
Conversa entre Julia Ramírez-Blanco i Paula García-Masedo
Dissabte 17 d’octubre de 2026, a les 11.30 h
Canònica de Santa Maria de Vilabertran
Taller amb la comunitat espartera Villarejo de Salvanés
Dissabte 17 d’octubre de 2026, a les 12.30 h
Canònica de Santa Maria de Vilabertran
