I

Vam navegar durant anys a l'Elite: Dangerous. Ens dèiem «Las ratas del espacio». Formàvem part de la secció hispana del videojoc. Cadascú de nosaltres amb la seva nau, units contra la invasió Targhoide. Estàvem afiliats a l'imperi i treballàvem per abastir les colònies exteriors amb les nostres naus. El fil de Discord va arribar a tenir dos-cents usuaris i fins a cinc portanaus actius en tot moment per acudir immediatament a les zones frontereres en cas que fos necessària la nostra presència protectora. Quan Newjoygold, moderador principal, va proposar una trobada física, és a dir, presencial, de carn i ossos, en el context d'una barbacoa popular, es va produir un cert enrenou al Discord entre les Ratas del Espacio. 

-Es tracta de posar-nos cara i cos, -va dir en Newjoygold. Va adjuntar una ubicació i una data. Jo hi vaig acudir amb el meu col·lega Moreno, també pilot de la federació de Ratas del Espacio amb una Cobra MK3. I així vam anar amb el seu Seat Panda fins a la barbacoa organitzada per en Newjoygold en honor de les hores de servei que havíem fet dins i fora de la bombolla. Per a qui vulgui estar endollat, havia dit en Newjoygold en el seu comunicat, disposarem de cinc Ryzen 5 actius i connectats en tot moment. Només cal anar amb compte de no empastifar massa els teclats amb les botifarres o la cansalada de la barbacoa, va advertir al Discord.

Vam arribar tard, quan la festa ja havia començat. Al costat de les palissades de menges crepitants, els pilots ballaven una música saborosa punxada pel mateix Newjoygold in corpore. Vam poder posar cara al moderador principal, un home vell de barba purulenta, geperut, sense dents, proveït d'un cos esquelètic que  s'endevinava rere els parracs que li feien de vestit. Aviat unes mans llardoses ens van servir la cansalada i les botifarres i, així proveïts, ens vam dirigir cap als Ryzen 5, on un escamot d'éssers informes graponejaven el teclat amb dits greixosos i expulsaven menjar per les boques guturals. Des d'un punt de vista literari, posar-nos cara va adquirir sentit. Hi predominava el fang, així com l'olor d'all. De les olles fumejants en sorgien ossos i tubercles negres. No hi va haver una segona trobada de les Ratas del Espacio. No, almenys per a nosaltres. La societat es va dissoldre poc després, segons expliquen (jo ja havia tocat el dos), a mans d'un grup de pilots polonesos que s'havien fet amb el control dels servidors de la bombolla. En Moreno i jo vam passar a una altra cosa; cadascú va seguir el seu camí, tot i que l'exploració fos la mateixa.

II

Per la meva banda, em vaig centrar a crear Style Optimizer, un editor de text per a escriptors que tenia la particularitat d'estar ludificat i potenciat amb IA. Quan creaves un compte, les paraules que escrivies dins l'editor es comptabilitzaven en rànquings d'escriptura i els millors escriptors guanyaven premis. Havia creat el programa amb la IA Claude, de manera que no tenia un control total sobre el codi. En un moment donat, els usuaris actius van començar a competir pels podis i, segons vaig poder detectar, en comptes de dedicar-se a escriure textos literaris i a utilitzar l'editor de manera sana, obrien documents i escrivien «asasasasasas...», cadenes successives intercalades amb espais per incrementar el recompte de paraules als rànquings.

Paral·lelament i de manera simultània, en Moreno construïa un videojoc en què encarnaves un miserable escriptor especialitzat en màrqueting en temps moderns que, per guanyar diners, escrivia articles sota demanda. En el joc havies de teclejar «asasasa» tantes vegades com calgués per desbloquejar cada nivell i, en un moment determinat, podies contractar fins i tot gats i micos que escrivien per tu «asasasa», però als quals, en contrapartida, calia mantenir amb vida, alimentar i sostenir de maneres intricades perquè poguessin continuar escrivint per si sols «asasasas». Vaig haver de programar a la meva app un rastrejador de contingut artificial o repetit per erradicar aquells éssers estranys que havien creat comptes per desfigurar els rànquings d'escriptura de Style Optimizer, com un càncer contra la literatura. Els meus rastrejadors cercaven quantes vegades s'havia utilitzat «asasas» o altres variants contaminades.

III

En un moment donat em van parlar de les teories de Burroughs sobre el llenguatge com a virus. Un moment, els vaig dir. Això és possible. Els primers compassos de la història d'amor d'en Zine i la Bulma sonaven de fons quan em vaig aturar per observar que jo també ho veia així. A la pantalla, en Zine i la Bulma solcaven en moto platges exòtiques: ¿Que no veus que el govern xinès fa anys que introjecta informació corrupta en les dades dels models de llenguatge occidentals? Silenci espectral a la sala. El principal ciberatac -vaig continuar, decidit- consisteix a desfigurar les dades fonamentals. Es trenquen les cadenes de referència construïdes per la tradició i les insercions de prompts i dades malicioses transformen en un sentit o en un altre la resposta dels models de llenguatge a les preguntes de naturalesa ètica o política que formulen els seus usuaris, que són subtilment enganyats. El mecanisme de poder és perfecte. A la pantalla, en Zine i la Bulma s'estimen a través de la mort i recorren platges remotes. Llavors, continuo, adquireix sentit el cercle viciós de finançament trilionari circular entre les grans corporacions tecnològiques per sostenir els models d'IA. A través dels prompts, el control del govern és més efectiu, perquè és subterrani.

Mentre parlo, la música de fons sona a la pantalla; veiem en Zine fent peses al terrat d'un edifici, pensatiu, dur. A la nostra unitat, el que busquem són rastres d'intrusions en les dades fonamentals per part de blocs estrangers. Parlo de la Xina, és clar. També de Rússia. L'enemic és un concepte molt relatiu en qüestions cibernètiques. El que sí que et puc dir és que controlem la totalitat dels fluxos de resposta, el marge d'error és mínim. Tot i així, hi ha un marge per a infiltracions per sota del nostre llindar de detecció. Confirmo, doncs, que la qüestió del llenguatge com a virus és certa, fins on jo sé.

Quan acabo el parlament, en Zine camina pels vessants, vora el mar, ara sol.

IV

En ecosistemes com Roblox, amb més de quatre-cents milions d'usuaris, sorgeixen mons parany, capturadors de nens innocents. Jocs desenvolupats per a infants dins l'ecosistema que funcionen amb les lògiques de les màquines escurabutxaques. Pet Simulator 99 n'és un. El seu disseny per nivells es caracteritza per ser inexistent, atès que tota la jugabilitat es dona en bucle en entorns que simulen sistemes de recompensa per atzar. Un casino disfressat de colors i formes infantils.

Una investigació més detallada permet trobar exemples en què el control parental (PEGI) s'ha aplicat de manera asimètrica i han penetrat -verb precís- en el mercat infantil jocs que amagaven mecàniques pensades per a adults. Aquest va ser el cas d'Adopt Me! Tot i estar qualificat per a tots els públics a causa de la temàtica de la cura d'animals, va introduir mecàniques de trading i mascotes llegendàries amb índexs d'aparició nuls. Això va generar un mercat negre d'apostes extern en què la mainada va perdre diners en inversions fraudulentes.

Aquest tipus de mecàniques esgoten la força del desig, que és finita. Aquesta força -estudiada i espremuda a les classes teòriques d'engagement de la facultat de disseny de videojocs que vaig freqüentar amb en Moreno- és més vigorosa en els infants. El fenomen dels assoliments i la productivitat s'estén com un càncer a mesura que avança la dècada cap a una accídia de l'Arcàdia on tot serà perfecte i hiperestimulat, on la closca predominarà sobre el nucli, ja consumit, evaporat.

Observeu el cas curiós de Style Optimizer; els membres d'aquest programa d'escriptura van embogir, obsessionats amb les mètriques d'escriptura diàries i els podis interns.

V

L'altre dia li explicava a X, mentre fèiem un gelat de calamars al passeig marítim destruït de Portbou, que havia estat a la Casa de Catalunya de Second Life a la recerca d'informació sobre el nostre amic desaparegut Antoine, el bufó. Als servidors, gairebé deserts, vaig poder trobar algú a la sala de conferències de la Casa de Catalunya.

Un antic usuari amb més de deu anys en línia se'm va acostar tremolós i em va compartir un objecte a l'inventari: una bandera de Catalunya.

-Jo només soc el missatger -va dir-. Soc aquí per dir-te que hi ha un regiment ressuscitat d'almogàvers catalans que lluita als servidors suburbials de Banner Lords, muntats a cavall i dirigits per un tal Miriamhaze, líder natural dels exèrcits, la comandància del qual en un català perfecte al·lucina i esdevé viral. El trobaràs al seu Discord i a Instagram -em va dir l'ancià avatar de Second Life.

-Aquí ja queda poca gent -va afegir-, i nosaltres som els últims missatgers -va concloure.