Ester Jordana, Esperanza López Parada, Carlos Losilla, Chantal Maillard i Javier Peñafiel 
A cura de Martí Peran amb la col·laboració de Rafa Ruiz.

Del 5 de juliol al 13 d’octubre de 2024

Bòlit_PouRodó 

Inauguració: divendres 5 de juliol, a les 19 h 

Idiotes. Repertori

A l’exposició s’hi reuneixen més d’un centenar d’idiotes. Mitjançant una col·lecció d’aparents “fitxes clíniques” l’arxiu mostra múltiples idiotes, reals o ficticis, procedents de la literatura, el cinema, les arts vives o la filosofia. El repertori és molt heterodox, incomplet i, fins i tot, una mica arbitrari atès que no té la funció de capturar un arquetip sinó que, altrament, vol obrir la seva figura en encarnacions nombroses i dissemblants. L’idiota és fugisser.

El repertori, sens dubte, convoca al desconcert: tots aquests idiotes són idiotes en realitat? Passa, no obstant, que aquesta no és la pregunta correcta. El que murmura aquest arxiu és una afirmació: tots som idiotes. Una altra cosa és que ens hàgim esforçat en desmentir-ho, bé sigui per l’obsessió per constituir-nos com a subjectes atrapats en una personalitat íntegra, per l’obediència al mandat de contenir la nostra potència d’imaginació o per la negligència intel·lectual que, de forma paradoxal, ens obliga a desmentir la idiotesa del món sota diversos sistemes de creences. En aquesta tessitura és necessari recompondre l’idiota que som. Si no és factible fer-ho de cop, aleshores anem per parts. 

Segons les paraules de Jacques- Lucien Monod, la vida és una casualitat i l’existència és accidental, però això provoca tanta basarda que només fa incrementar l’esforç humà en ordir religions, filosofies i ciències per tal de negar aquesta mateixa contingència. El món només s’esdevé i al real li manca raó de ser perquè en té prou amb ell mateix. A aquesta absència de transcendència Clément Rosset la va anomenar idiotesa. Allò idiòtic, en efecte, és allò únic i singular, sense cap propietat a partir de la qual es pugui interpretar més enllà de la seva pura eventualitat. Si avui és urgent concebre una modalitat d’existència diferent d’aquella que ens captura, per què no fer-ho rehabilitant una idiotesa humana capaç d’actuar com a correlat de la idiotesa del món? 

A l’idiota la realitat no el decep. Distret, s’adhereix al present de la sensació per celebrar una convivència franca amb l’ésser-així de les coses. Però així com l’idiota no milita en res, tampoc és taoista. L’idiota és un desfermat, un subjecte sense subjecció a una identitat, una creença o un fer profitós. Això no el converteix en algú defectiu sinó en un qualsevol, un simple que s’oposa a la violència del consens suspenent la centralitat de la raó, el model de subjectivitat que l’acull —la persona— i els dispositius que la protegeixen —el llenguatge, el dret, la moral, les formes polítiques tradicionals i els models comunitaris establerts—. Aquests són els disbarats de l’idiota.

El Disparate bobo de Goya presenta un Bobalicón amb castanyoles que, malgrat l’aparença festiva, aterreix a qui l’observa. Què temem davant de l’idiota? No ens espanten ni el cos indolent que té ni els balbucejos que fa ja que, al cap i a la fi, es poden interpretar com a símptomes d’una suposada deficiència que distingeix i separa l’idiota. El que ens alarma de l’idiota és precisament la seva proximitat, l’apropament i la immediatesa amb què ens transmet i reprodueix la possibilitat d’una vida immanent, l’abundància de la qual radica una capacitat incerta per coexistir amb la indiferència del món. El que ens aterra de l’idiota, en realitat, és la seva condició anarquista explícita: una existència aliena a la lògica del valor, fora de qualsevol fonament, i lliurada a una singularitat radicalment indiferent—podria no fer el que fa—i ineficient—no té cap interès per al coneixement positiu—. L’idiota no ens lliga a res i amb res, sinó que ens deslliga de qualsevol llaç que ens haguem imposat. L’idiota és-allà com si no hi fos, conviu amb un món social donat, però es manté absolt d’acatar el fonament, sigui quin sigui, que l’organitza. És per aquesta ambigüitat que l’idiota és anarquista i l’anarquista és idiota.

L’amenaça de l’idiota s’ha neutralitzat a través de dos processos elementals de captura: la reclusió clínica i el confinament artístic. Mitjançant la identificació de la idiotesa com una patologia mental, aquella capacitat d’una vida sobirana i juganera, ha estat arrestada per la cultura del diagnòstic per tal de reduir-la a paradigma de l’anormalitat. Al mateix temps, quan els disbarats de l’idiota ho feien factible, les seves nicieses s’han identificat amb l’art perquè l’absurd adquireixi un valor determinat i així torni a l’esfera de la dignitat. Malgrat aquestes advertències, l’idiota es resisteix.

El repertori d’idiotes és idiota. Una reunió de ximplets incapaç de constituir-se com a comunitat. Cadascú és idiota per la pròpia idiosincràsia. Com ha de ser. El consultor del repertori, en conseqüència, no podrà atrapar la figura de l’idiota; no obstant, li arribarà una fressa reconeguda. Es pot accedir a la idiotesa per llindars molt diferents i no és necessari creuar-los tots. L’idiota ho és per radical escepticisme (Pirró d’Elis, Stephen Daedalus…), per excés d’una suposada ingenuïtat bondadosa (Mishkin, Lazzaro…), per conservar animalitat (Benjy, Rotpeter…), per la natura simple i lleugera (Hirayama, Ulrich...), per l’ociositat dràstica (Oblómov, Bartleby...), per la infantesa perpètua (Bella Baxter, Kenneth Koch...), per les desídies (Heinrich, Zeno…), pels despropòsits (Tzara, Harpo…), per la caiguda (Herteveig, Lenz...) i, fins i tot, per la impostura (Henrick, Goldsmith...). Poc importa quin podria insinuar-se com el nostre mirall, però seria imbècil desatendre’ls tots. De moment, ens importunen Cual i Egolactante, dos idiotes que van decidir acudir a aquesta estranya cita.

Martí Peran