Des de finals dels vuitanta i al llarg dels noranta (i, de fet, fins a l’actualitat), Girona viu una profunda transformació urbanística que, òbviament, també implica canvis profunds en el teixit social i en els models d’oci i cultura. Amb tot, l’origen real i alhora simbòlic d’aquest procés és una mica més antic, concretament de l’any 1983, quan la ciutat grisa i levítica decideix tornar-se de colors; va ser llavors quan Enric Ansesa i Jaume Faixó van confegir el projecte que va permetre redibuixar amb una gran varietat cromàtica la imatge promocional, i segurament la més internacional, de Girona. 

Colors per a les cases de l’Onyar i, després, transformació del centre històric, que, amb el Pla Estratègic del Barri Vell (1983) com a punt de partida, va suposar, de retruc, la descoberta del call i de la seva història. Eren temps en què es mirava amb bons ulls tot allò que passava a l’encara jove estat d’Israel, i això suposava mirar també amb bons ulls la recuperació d’aquella història compartida que havia tingut lloc al call durant l’edat mitjana. La qüestió és que mentre la ciutat es reinventava, i s’agradava, diferents moviments socials i veïnals posaven en entredit les bondats d’un procés essencialment gentrificador: tancament de bars històrics com la Trumfa o la Placeta, augment de preus generalitzat a zones antigament degradades que els estudiants de la UdG, sense massa miraments, solien colonitzar i, en definitiva, contrastos accentuats entre la ciutat benestant que se saltava el present per mirar el futur i un activisme conscient de la problemàtica de la SIDA, de l’ecologisme (el moviment animalista també és d’aquesta època), a voltes amarat d‘estètica i ideologia punk (molt present en els nombrosos fanzins que es publicaven) i, de manera molt especial, de militància LGTBI i de feminisme, concretat en la lluita que havia encetat el Casal de la Dona. 

I és que les dones participaven massivament en les lluites socials: les manifestacions anti-OTAN, els moviments pacifistes, i totes les causes que impliquessin la voluntat de creació d’una societat més justa, més progressista, i més igualitària. Poc a poc, però, es va anar produint la institucionalització de la lluita feminista: els partits polítics aviat van utilitzar-la per integrar les reivindicacions feministes en els seus programes, convertint en institucional allò que havia nascut com a revolucionari i transgressor. A finals dels 80 el Casal de la Dona va desfer-se, i seguint la tònica dels moviments de l’època, es va acabar reestructurant a partir d’un espai que va fer d’aglutinador: el bar La Lluna, al carrer Ballesteries, que el 1986 va canviar el nom per Bar Tabarca. 

En aquest paisatge de contrastos, finalment, és important reivindicar iniciatives com les dutes a terme pel grup Public Projects: obert a tothom que volgués participar-hi, i capitanejat pels artistes Quim Serrano i Antoni Selvaggi, segueix inquietant-nos avui dia per la vigència dels seus missatges de denúncia explícita. 

L’estiu de 1994 (del 21 de juliol al 30 de setembre) el Museu d’Història de la Ciutat va acollir una mostra on es resumien «Cinc anys d’art contemporani» a través de «50 propostes de les Sales Municipals d’Exposició» de la Rambla de Girona. Escrivia el l’aleshores alcalde Joaquim Nadal: «Es tractava d’obrir el món de la plàstica, la creació, l’experimentació, presentar nous noms, obra jove, recent, treballs innovadors. Saber, prendre consciència de l’envergadura de les aportacions més recents [...]. I es tractava també de desenvolupar la creació d’un fons municipal d’art contemporani». 

Aquella iniciativa, genuïnament institucional (Ajuntament i Caixa de Catalunya en foren els impulsors), i que va ser duta a terme gràcies a l’esforç combinat de polítics, gestors i teòrics de l’art com Joan Puigvert, Joan Pluma, Salvador Sunyer, Carme Sais, Joan Casanovas, Daniel Giralt-Miracle o J. Luis Giménez Frontín, servia per començar a dibuixar un mapa provisional de l’art gironí que, amb el pas del temps, no pot deixar de provocar una sensació agredolça: molts dels artistes que hi van exposar no van accedir als grans circuits de l’art internacional i, sense un Museu d’Art Contemporani, el fons municipal d’art segueix essent això, només un fons.

Amb tot, cal posar en valor i revisar uns treballs que, tot i estar realitzats en un suport tradicional com pot ser la pintura, i presentats en un marc reglat i, com dèiem, institucional, van posicionar-se ideològicament a favor del progressisme més desacomplexat. Com afirmava Jordi Font, un dels responsables de la Fundació ESPAIS en aquella època, la «dissensió no ha d’estar necessàriament lligada al treball amb noves tecnologies [...] o al treball directe en grups organitzats políticament, sinó que des de disciplines tan tradicionals com la pintura també és possible dur a terme una tasca radical d’una rellevància ètica irreprotxable». El collage realitzat sobre tetrabriks de Pere Noguera que inicia el recorregut a la mostra de la seu del Bòlit representaria l’exemple perfecte d’això que diem. 

Paral·lelament, també hi va haver iniciatives d’una radicalitat que avui podria sobtar-nos: la mostra «Giròtica», comissariada pel crític d’art Jaume Fàbrega, s’inaugurava el 20 de maig de 1986 a la sala Joker i passava a ser la primera d'aquestes característiques que es realitzava a Catalunya. Per la seva banda, artistes com Maria Àngels Feliu, Montserrat Costa, Quim Corominas, Lluís Hortalà o Pep Camps, autoexiliat a la recerca de paradisos artificials, van aportar aire fresc a la Girona del moment, molt ben enregistrada, per cert, a través de l’objectiu de Moisès Tibau (a ell li devem les imatges d’Anna Rovira al seu Espai 18 de dansa contemporània).

Finalitza el recorregut una insòlita proposta d’Espigolé (1992) que connecta l’experiència de les sales amb una acció urbana que, aquí, proposem rellegir i actualitzar en format d’instal·lació, fusió de pintura, moda i vida transformada en impuls creatiu.  

És possible crear sense suport institucional? On s’origina la cultura? Un vídeo casolà on es pot veure l’assaig domèstic dels rapers Metro i Dj. Soyez (1996) ens ofereix una possible resposta. En paraules del músic de Salt: «La música está impuesta, la juventud escucha el sonido de masas —¡¡¡Si!!!—, la que escuchan en la disco, etc. Es el sonido comercial. Pero tengo capacidad para decidir, y decido ir a contracorriente. La gente me ve como un bicho raro porque pego adhesivos con firmas en los buzones y pinto trenes a mis 26 años. Yo me regocijo con mi actitud, mi comportamiento secreto, porque estoy del lado de la ilegalidad». 

Il·legals o no, a finals dels vuitanta i al llarg dels noranta, Girona va veure com l’energia creativa es desplaçava a la seva perifèria amb grups com Tecnika (Metro & Soyez), que després saltaria a la palestra com a Geronación (1991), o Ariadna Puello, autèntica pionera del hip hop femení espanyol amb treballs com «El gancho perfecto» (1999). 

El cas de Puello, o d’Ari, com se la coneix familiarment, il·lustra a la perfecció una realitat que sovint sol passar desapercebuda a la Girona més estereotipada: nascuda a la República Dominicana, va arribar al país amb només vuit anys, al barri de Sant Narcís, l’estiu de 1993: «Allí frecuentaba La Maret, en Salt, una antigua fábrica de embutidos ocupada en diciembre de ese año por el movimiento squatter, muy activo en la época. En Salt fue donde vi los grupos de rap que había, los colectivos de graffiti, de break… y dije: esta es mi movida y yo quiero formar parte de ella. Y me hice activa, con la Hermandad latina junto a Bano… Así que Salt city es el sitio».

Sigui com sigui, la dissidència i l’alternativa al relat oficial també pot materialitzar-se al centre de la ciutat. Amb Consol Ribas i Lluís Llamas al capdavant, l’associació cultural LA PENYORA, amb base al restaurant que portava el mateix nom i ubicat al carrer Nou del Teatre, va vindicar des dels seus orígens artistes com Ariadna Puello o Geronación, programant-los en algun dels nombrosos festivals que va organitzar al llarg de la dècada dels noranta, com ara «Mobiliari urbà (1999)». Una editorial de la revista Ajoblanco (núm. 56, octubre de 1993) se’n feia ressò a propòsit de «...E la nave va», una de les seves iniciatives més reeixides: «El tópico de que Girona es una ciudad pequeña, apacible, de reposo y, extremando las opiniones, culturalmente muerta, acaba de romperse desde el mismo corazón de esta localidad. El barrio de la Mercè (en pleno casco antiguo) ha dinamitado el anquilosamiento impuesto por la cultura oficial activando el dinamismo de unas acciones alternativas que hasta hace poco brillaban por su ausencia».

Accions alternatives, o festivals, com «...E la nave va», però també «Cocktail Art» (1995), «Tecnochock» (1997) o la incommensurable «La fiesta està en mi culo» (2004)...

El nucli conceptual de tot el que es pot veure i escoltar a Sant Nicolau és la vida nocturna de la Girona dels noranta, començant pels locals més emblemàtics, passant pels seus heterogenis usuaris, i acabant per les seves restes físiques, com ara l’antic cartell del bar El Cercle, l’escultura d’un cap «aparegut» al riu Onyar, publicacions úniques com la revista de la discoteca Boomerang o una insòlita col·lecció de materials gràfics.

A l’absis de l’antiga capella, el protagonista és la mítica discoteca La Sala del Cel. Inaugurada per l’empresari Josep Pérez el 1982 com a sala de ball i sala de concerts, va ocupar l’edifici de l’antiga parròquia del barri de Pedret un cop reformat de dalt a baix i definint un espai, en origen, força inclassificable: «Era un local amb moltes excentricitats —explica l’Enric Rubio, antic usuari que n’ha revisat la història—, com ara pitonisses que et tiraven les cartes, sessions d’hipnosi, tatuadors, massatgistes o exposicions com la del pintor Marco Schmon que va ser inaugurada amb un espectacle de terror del grup Sator o un festival de màgia amb Pera Magic Machine».

Sigui com sigui, La Sala del Cel serà recordada per la seva contribució en el camp de la música electrònica: grups fundacionals com FAX o Catarsi, amb Lluís Bonaventura i Lluís Calderón, o ABside, amb Bonaventura ja en solitari, van ajudar a transformar lentament la nit musical gironina (eren pioners a tot l’Estat Espanyol) gràcies a una visió molt avançada pel moment i, vist en perspectiva, gairebé profètica. La cura de figures com Xavi Montojo (fotògraf que havia treballat a la Sala) a l’hora de preservar imatges i enregistraments ha fet possible el rescat de testimonis que, en la seva absència, corrien el risc de desaparèixer o, simplement, de no existir. 

La nau de la capella de Sant Nicolau, en canvi, està dedicada a posar en valor la resta de locals d’oci i cultura nocturns. Destaquen, per exemple, les més de 250 imatges de clients del bar Nummulit realitzades per Pim Colomer, propietari d’aleshores, o un dibuix original de Ceesepe. L’artista madrileny (en realitat es deia Carlos Sánchez Pérez) és un magnífic exemple de com la mal anomenada alta cultura pot ser colonitzada per la cultura popular: format en el món del còmic, va ser un dels artistes estrella d’ARCO 84 i un dels noms clau de la «movida madrilenya» que també va aterrar, puntualment, a terres gironines. 

I a la inversa: artistes consolidats o amb certa presència en l’àmbit institucional van contribuir, amb els seus treballs, a definir la iconografia pròpia de la faràndula gironina, especialment a l’entorn del Boomerang. Montserrat Costa, Quim Corominas, Pau Baena, Paco Torres Monsó, Roser Oliveres o Pep Camps, entre altres, van fer llum, amb la seva mirada singular, a les llargues nits de finals dels vuitanta i noranta a Girona.