«ANTÍGONA: ¿No ha juzgado Creonte digno de honores sepulcrales a uno de nuestros hermanos, y al
otro tiene en cambio deshonrado? Es lo que dicen: a Etéocles le ha parecido justo tributarle las justas,
acostumbradas honras, y le ha hecho enterrar de forma que en honor le reciban los muertos, bajo tierra.
El pobre cadáver de Polinices, en cambio, dicen que un edicto dio a los ciudadanos prohibiendo que
alguien le dé sepultura, que alguien le llore, incluso. Dejarle allí, sin duelo, insepulto, dulce tesoro a
merced de las aves que busquen donde cebarse. Y esto es, dicen, lo que el buen Creonte tiene
decretado, también para ti y para mí, sí, también para mí.» Antígona, Sòfocles

«Hija soy del error. A solas estoy aquí bajo el peso del cielo y sin tierra. ¿Hasta cuando? No puedo vivir
sin vida, ni puedo morir sin muerte. (...) Todo se vuelve pesado bajo los vencedores, todo se convierte
en culpa, en losa de sepulcro. Todos vienen a ser sepultados vivos, los que han seguido vivos, los que
no se han vuelto, tal como ellos decretan, de piedra.» La Tumba de Antígona, María Zambrano, 1948,
escrit a l’exili

cabosanroque
22 forats per a fer un rèquiem
2024

Els artistes cabosanroque el 2018 van trobar-se amb l’article “La memòria soterrada de la Guerra Civil” de Joan Pla, a la Revista de Girona el 2008. Van decidir convertir aquell diagnòstic històric en un projecte artístic. L’article deia que el 1958, a conseqüència de la imminent inauguració del Valle de los Caídos (pel vintè aniversari de la fi de la guerra), el règim franquista va demanar als governs civils provincials la localització de restes inhumades irregularment durant la guerra. L’èpica del relat i la mesura del mausoleu exigien molts més cossos dels que s’havien enterrat per voluntat de les famílies dels caiguts del bàndol nacional. El 23 de març de 1959, van sortir en camions els 179 cossos cap al Valle (nota: a l’article es parla de 159, però fruit de la investigació se n’han trobat més de no identificats). Les seves restes s’havien exhumat de 22 fosses de diferents poblacions de la província. Així doncs, els artistes van posar-se a investigar sobre aquestes fosses. L’any passat vam començar a treballar en el projecte des del Bòlit, Centre d’Art Contemporani de Girona. El Memorial Democràtic va col·laborar-hi també en la part de recerca. Després de contrastar els bancs de memòria, els “forats” es van reduir a 19 municipis, que es corresponen amb aquelles localitats on els morts no han estat identificats.

El que han fet  cabosanroque és un pas més en la seva carrera com a artistes. Si el tema de la guerra ja formava part de “Viatges i flors” (en una clara menció a la guerra d’Ucraïna des del punt de vista de les dones i de les criatures), amb aquest projecte defugen els grans noms de la literatura catalana que tant els ha donat a conèixer (Verdaguer, Brossa, Rodoreda...) per endinsar-se en els morts anònims de la guerra.

22 forats per a fer un rèquiem és un oratori laic que visualitza i dona cos sonor a l’esvaïment d’aquests cossos i els seus respectius noms enterrats en fosses comunes de la demarcació de Girona. L’enterrament en la esborra la seva identitat: primer separant el cos del nom, i, finalment, esfondrant el cos. El seu posterior trasllat i la inhumació a la cripta del Valle, acaba per abolir el límit físic de cada cos, en fondre’s amb els fonaments en descomposició de la pròpia arquitectura i amb el cos contigu del monument, on nacionals i republicans es difuminen. És un esvaïment definitiu. Ja no som a temps d’anomenar aquells cossos, però encara podem construir un oratori des de la creació, donar-los aquest nou “cos” musical i visual.

Es tracta d’una instal·lació audiovisual que es construeix a partir de dues representacions complementàries sobre el silenci contingut dins els 22 forats excavats a terra. D’una banda hi ha un conjunt de pesos amb terra extreta dels llocs on suposadament hi havia hagut cada fossa. El pes de la terra de cada forat genera una nota sobre una corda. De l’altra, hi ha els silencis dels vídeos enregistrats a cada forat. Amb aquestes notes i aquests silencis s’ha compost un oratori contemporani, en memòria dels 179 noms que mai podrem dir. 

Durant el procés per localitzar els emplaçaments exactes de les fosses es va acompanyar, des del Bòlit, la investigació de cabosanroque als diferents bancs de memòria: el del Ministerio, el de la Generalitat, el de l’Arxiu de Girona, el de l’Arxiu Municipal i els registres de la Guàrdia Civil. En la recerca hem comptat amb la col·laboració de la historiadora Queralt Solé i el suport del Memorial Democràtic. Tant el nombre de cossos, com la ubicació de la fossa canviava segons les diferents bases de dades. Aquest ball de xifres i ubicacions parla per sí mateix, denota la complexitat de la memòria. Les fosses que no estaven emplaçades al cementiri no es van localitzar. Davant d’aquesta falta d’informació, els artistes han pres una decisió simbòlica i subjectiva del lloc on s’ha localitzat el “forat”. En la recerca també es va parlar amb alcaldes i regidors/es dels diversos municipis. Alguns van respondre amb ganes de col·laborar, d’altres no volien saber res del passat. Cal travessar moltes capes de temps, d’arxius, de terra, de pors i de disputes. Tot parla en llengües i silencis diferents. 

«There is no such thing as an empty space or an empty time.
There is always something to see, something to hear.
In fact, try as we may to make a silence, we cannot».
John Cage, Silence: Lectures and Writings (1961)

Miquel García
Exhumació número 2
2024

Miquel García continua la seva recerca sobre les víctimes del franquisme que va començar a fer pública amb “Krematorium” (2021). Una llista negra és una llista realitzada amb la intenció de discriminar, perseguir i fins i tot destruir els continguts als quals es refereix. Creades amb la intenció d’exterminar i fer desaparèixer el que en elles apareix, sovint persones i llibres, les llistes negres s’han confeccionat durant segles com un sinònim de mort. “Krematorium” interpreta la creació d’una llista realitzada amb la col·laboració de l’historiador Benito Bermejo, amb les dades de 5.159 republicans i republicanes assassinats als camps nazis.

L’artista va començar la recerca del projecte “Exhumacions” l’any 2019. La primera “Exhumació” es va produir el 2021 a València, a ARTpúblic, on va presentar una llista amb 5.308 registres de víctimes de la repressió franquista enterrades en fosses comunes al País Valencià, dades facilitades per l’historiador Vicent Gavarda. La llista va ser intervinguda amb pintura termosensible que es desvetllava amb la fricció de la mà dels familiars de la Plataforma d’Asociaciones de Familiares de Víctimas del Franquismo de las Fosas Comunes de Paterna. Aquesta metodologia, de caràcter físic, filosòfic i memorialístic, l’aplica a tota la sèrie d’ “Exhumacions”. L’acció es va dur a terme en el terrer conegut com el Paredón de España, un lloc on els franquistes van afusellar 2.238 persones i les van enterrar en fosses comunes en el cementiri de Paterna.

“Exhumació nº 2” és una obra multidisciplinar que combina la pintura, la performance i el vídeo per a la realització d’una exhumació simbòlica. L’obra presenta una llista impresa amb més de 5.000 persones soterrades en fosses comunes a Catalunya. El contingut de la llista ha estat tapat amb una pintura termosensible de color negre que impedeix la seva lectura. Per tal de reproduir l’acció d’extreure a la llum allò que ha estat ocultat, es va convidar a l’Associació Pro-Memòria als Immolats per la Llibertat a Catalunya a participar en el projecte i a activar la llista. L’acció es va realitzar al Fossar de la Pedrera de Barcelona, on s'inhumaren 1.717 persones entre els anys 1939 i 1952, de les quals 1.686 van ser afusellades al Camp de la Bota, 8 als fossars del castell de Montjuïc i 23 van ser executades amb el garrot vil a la presó Model de Barcelona. Les famílies de les persones executades desvetllen les dades dels seus parents executats fregant la pintura negra. Mitjançant la calor humana les dades dels seus parents tornen a sortir a la llum. Per a realitzar la peça, Miquel García va rebre l’ajuda de Girona Crea i el Memorial Democràtic, a més a més de la producció del Bòlit. Actualment, l’artista està desenvolupant la recerca per realitzar “Exhumació nº3” a la ciutat de Madrid.

Documentació de 22 forats per a fer un rèquiem: Meritxell Ferrer, cabosanroque.
Suport en la documentació: Queralt Soler, Jordi Murillo.
Documentació d’Exhumació número 2: Miquel García.
Amb la col·laboració de l’ Associació Pro-Memòria als Immolats per la Llibertat a Catalunya, Cementiris de Barcelona, IHR Word i CNT de l’Hospitalet del Llobregat.
Amb el suport de Memorial Democràtic i Girona Crea.