Abelardo Gil-Fournier 
El códec de los vientos 
2023-24
Instal·lació multimèdia

La recerca d’Abelardo Gil-Fournier sorgeix de la investigació que l’artista realitza a la Fundación Cerezales Antonino y Cinia que s’ha inaugurat el desembre 2023 i que gira al voltant de la relació entre el mitjà natural, el cos material (també dels aparells de medició i registre d’imatges) i el coneixement. Un còdec és el software que encapsula imatges en moviment per composar amb elles un vídeo digital. En el seu interior, les imatges es dilueixen en superpíxels i vectors de moviment: indicacions d’allà on cada imatge canvia o roman estàtica. En la instal·lació “El còdec dels vents”, una sèrie de vídeos d’arbres bressolats pel vent són reproduïts simultàniament en seqüències amb igual o similar nombre de vectors de moviment. Sincronitzats d’aquesta manera, el vent que agita els arbres entre unes i altres pantalles sembla el mateix. Els corrents de l’atmosfera i l’ecologia de les imatges es troben, d’aquesta manera, en la vídeo-instal·lació, on una esfera transparent, recursivament introdueix en els vídeos la qüestió: on queda el vent entre imatges en circulació?

Abelardo Gil-Fournier 
Como muda consonancia vibrante 
2023-24
Instal·lació multimèdia

La tècnica de schlieren (impureses en alemany) ha permès, des del segle XIX, veure i fotografiar pertorbacions òptiques mínimes com les causades per diferències de temperatura a l'aire d'una sala. Des de llavors ha estat emprada per visualitzar corrents d'aire i traçar els recorreguts en maquetes d'edificis, túnels de vent o imatges mèdiques. Coproduïda per la Fundació Cerezales Antonino i Cinia i l'Acadèmia d'Arts Musicals i Escèniques de Praga, en col·laboració amb el Bòlit, la instal·lació -que pren el nom d'uns versos del poema “Schliere im Aug” de Paul Celan- presenta els elements que componen aquest mecanisme (miralls parabòlics, focus , lents i pantalles de projecció) en un espai obert al deambular dels visitants. En caminar entre les pantalles de seda i els tutors de bambú, el moviment dels cossos genera corrents que aquests mateixos dispositius visualitzen. Al mig, com una exhalació sostinguda en el temps, mirades i corrents d'aire –cos i imatge– es dissolen, com a “muda consonància vibrant”.

Mireia c. Saladrigues
In suspension
2020
Vídeo, 6’07”

En suspensió parteix d’un acte d’iconoclàstia a una escultura per a centrar-se en les micropartícules de marbre alliberades en el moment de la trencadissa, tot formant núvols invisibles de pols microscòpica de roca que queden sospesos en l’aire.

El vídeoassaig explora la condició d’aquestes diminutes partícules de marbre, la dificultat de capturar-les i el desig d’accedir a la memòria matèrica que contenen.

En suspensió està vinculat a un projecte de recerca a llarg termini, que analitza la iconoclàstia des de la perspectiva dels nous materialismes. Per a la seva formalització, adapta instruments i metodologies de les disciplines de la geologia, la química, la restauració i la conservació, alhora que concep noves estratègies participatives per entrevistar l’autor d’un acte d’iconoclàstia a una icònica escultura de Florència.

Fito Conesa
Anoxia. Un preludi constant 
2023
Vídeo cinemascope, 25’00”

Guanyador de la 9a Edició del Premi de Videocreació. Una coproducció entre Centres Territorials del Sistema Públic d'Equipaments d'Arts Visuals de Catalunya, Santa Mònica, el Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya i LOOP Barcelona. Anòxia. Un preludi constant és una òpera en tres moviments que proposa diferents acostaments a les problemàtiques actuals del mar Mediterrani. Per una banda, ens aproxima a la degeneració ecosistèmica i a l'ecocidi imminent; per una altra, ens dibuixa la xarxa de carreteres de pagament que els grans creuers tracen sobre les posidònies; finalment, també és un cant que interpel·la l'espectador i l’acosta a una situació present de conseqüències ja sabudes però mal gestionades. 

Fito Conesa
Sinfonía para Rouyn-Noranda
2022 
Vídeo 4K, 12’34”
Col·lecció particular

Fito Conesa filma i composa per a Rouyn-Noranda, una ciutat industrial al nord del Quebec on durant els anys d'explotació del coure i l'or a la dècada dels vint va arribar a ser la capital administrativa d'aquella regió explotada per la mineria, explotada per la colonització i ignorant dels drets i els coneixements indígenes. Conesa es pregunta què caldria en alguns llocs per iniciar un nou començament, per esborrar les accions del passat i per inventar nous hàbits capaços del ressorgir d'una nova alegria.

Núria Merino
Les costes de l’aire: seqüències
2022-2023
24 dibuixos amb traçat vectorial. Impressions digitals 

«Les costes de l’aire» interrelaciona la prosa i la poètica, les estampes i els contorns, els diagrames i els termes. En els dibuixos de «Seqüències», les línies ressegueixen on es freguen el cos que respira i el cos de l'aire. Des de la mínima materialitat, el traçat dels contorns reté instants del moviment persistent de la respiració. 

Núria Merino
Les costes de l’aire: diagrames de la respiració
2022-2023
26 dibuixos amb traçat vectorial. Impressions digitals 

Amb la integració de conceptes i formes geomètriques, «Diagrames de la respiració» articula la representació visual de pensament sobre la respiració. Desplegant un relat des de la respiració individual cap a la col·lectiva, els dibuixos apunten a diferents processos i reflexions entorn dels cossos que respiren i l'aire respirat.

Pep Vidal
It’s easy to cross a border (if you are a cloud)
2022
Video 2K, 4’33”

It’s easy to cross a border (if you are a cloud) és un vídeo de dos canals on es veu un núvol creuant la frontera francocatalana (tant des de la perspectiva francesa com de la catalana) seguint només les lleis de la termodinàmica. Una càmera està a la part espanyola. L'altra càmera està a la part francesa. Totes dues càmeres van enregistrar el mateix núvol al mateix temps amb plans en angle baix, com si estiguéssim estirats mirant cap al cel des de les dues parts de la frontera. 

Pep Vidal
Blown tire
2017-2022
Roda de cotxe i pal

«Vaig trobar aquesta roda a la vorera d'una petita carretera a Texas, prop de la frontera amb Mèxic. Em va agradar perquè era evident que havia esclatat molt a prop d'on la vaig trobar i, després de molts quilòmetres en moviment, va morir allà. No sé exactament per què la vaig posar al maleter del meu cotxe. Més tard vaig moure la roda a Arizona, després a Carolina del Nord, després a Nova York, després a Amsterdam i després a Barcelona. En tots els casos, dins d'una caixa de plàstic. Em va semblar una paradoxa tots aquests nous quilòmetres que va fer, en avió o en cotxe. I em vaig preguntar: hi ha alguna possibilitat que pugui saber si la roda va fer més quilòmetres abans o després que jo la prengués?». (Pep Vidal)

Pep Vidal
Amazon Air
2022 
Paper de bombolles, tinta i urna de plexiglàs. 22 parts: 13 x 13 x 13 cm/ urna

«Vaig comprar un producte de cadascun dels 22 països on Amazon té magatzems. Cada producte tenia plàstic de bombolles per protegir-lo. Després, vaig tallar petits trossos del plàstic de bombolles de cada producte, els vaig substituir per trossos de plàstic de bombolles de la mateixa forma i volum que vaig fer al meu estudi i vaig retornar els productes. Així, hi ha aquí una petita reunió de les singularitats de l'aire d'aquests països i, al mateix temps, hi ha petits trossos d'aire del meu estudi en magatzems de tots aquests països». (Pep Vidal)

Pep Vidal
Paris Air
2022

Paper de bombolles, tinta i urna de plexiglàs. 2 parts: 13 x 13 x 13 cm/ urna

Vidal va recollir trossos d'embolcall de bombolles, els va classificar basant-se en aspectes com el seu origen, el país d'on provenien, la botiga específica on es van trobar, o la persona que els havia utilitzat per embolicar, i després els va posar en caixes d'acrílic. En aquest cas fa un joc tot evocant la cèlebre peça de Duchamp “Air de París” (1916-1964), un regal fet d’aire de París per al ric col·leccionista Walter Arensberg.

Pep Vidal
Very Ancient Air
2022
Pedra d’ambre i documents

Aquesta peça presenta la mesura precisa del volum d'aire contingut dins de bombolles provinents d'una pedra d'ambre amb més de cent milions d'anys d'antiguitat. «Aquí podem veure aire d'ara fa milions d'anys. L'aire va quedar confinat en aquesta gema d'ambre a l'era dels dinosaures. I encara és aquí. No és impressionant? Volia calcular totes les bombolles i saber quant aire antic hi ha a dins. Després de mesurar 343 bombolles, el volum total és: 70.166 mm³ = 0,000070166 litres». (Pep Vidal)

Pep Vidal
Sobre l’efecte de l’altitud de l’atmosfera terrestre
2024
Pintura intervinguda

Treball d'investigació on, a partir dels elements de la pintura, s'intenta descriure què és el que succeeix en aquest quadre, és a dir, què ha passat meteorològicament i què passarà, així com intentar determinar on és possible que s'hagi pintat i quina hora del dia representa. És una interpretació d'algunes de les lleis físiques (i químiques, matemàtiques i botàniques) que l'observació detinguda d'un quadre ens pot oferir.

Maria Arnal i Oriol Riverola (aka John Talabot)
L’aire canta: aria
2021
Composició musical

Aria* és una investigació i creació musical i sonora de Maria Arnal i John Talabot per al projecte air/aria/aire del pavelló de Catalunya a la Biennal de Venècia de 2021. És una ària polifònica que ens fa reflexionar sobre qui són els propietaris de l'aire i qui és el responsable de protegir-lo. La peça musical està formada per dades generades a les estacions de mesura de la contaminació de l'aire i de respiracions, veus, síl·labes, sospirs, textures de vents per donar vida a un recorregut conceptual on un ritme circular pren espai i forma.

*En italià significa “Aire” i, alhora, un gènere musical per a una veu.

Job Ramos 
El contramotlle de les coses
2023-2024
Instal·lació sonora, escultures, vídeos, i text

Aquesta proposta se situa dins d’un conjunt de treballs de l’artista que exploren la possibilitat d'estar a l'aire lliure. A través del so i del llenguatge, Job Ramos fa una intervenció que aborda l'inaprensiblitat de l'aire, en què tracta les resistències d'aquest a ser representat. Mitjançant un seguit d'instruccions, ens convida a explorar l'aire com a contramotlle fluctuant de totes les coses. L'aire com a contramotlle és un joc perceptiu que ens convida a desplegar una mirada a la inversa sobre el que ens envolta. «La propera vegada que estiguis a prop d'una altra persona, no li miris els ulls, no li miris la cara, tampoc les ondulacions dels cabells, centra l'observació en la forma restant, el contramotlle que comença a l'extrem de la màniga dreta del jersei, en l'espai que s'inicia al límit del seu clatell» (Job Ramos). En paral·lel a aquest joc, ens trobem amb alguns rastres d'aquesta recerca, el que Ramos anomena "ocupacions de l'aire", on se superposa la intervenció escultòrica de caràcter mínim, amb el dibuix i la imatge en moviment. «L'aire com a contramotlle, entès com un índex que apunta cap a una certa vaguetat. Codificar allò restant d’allò manifest. Un tot excepte allò visible. Aquest tot no només entès com l'espai al voltant dels objectes o els cossos, sinó també com la veu que pensa, el cos que sent, allà on roman el que és estrany; i el jo que dubta, enmig d’aquesta estranyesa, si hi és o si ja no» (Job Ramos).