JOANA MOLL 4004 
Videoinstal·lació, 2022

L’artista Joana Moll planteja una instal·lació que reflexiona sobre la possible correlació entre la ubiqüitat dels microprocessadors, l’augment de la seva potència computacional i l’acceleració de la pèrdua de biodiversitat.

La instal·lació 4004 mostra la substitució, subtil però continuada, de l’ordre natural per l’avenç tecnològic i reflexiona, no només sobre la canibalització de les ecologies, sinó també sobre la problemàtica de visibilitzar el canvi climàtic. En definitiva, 4004 exposa els vincles entre l’explosió del tecnocapitalisme, l’acceleració del canvi climàtic i el declivi dels ecosistemes essencials.

AZAHARA CEREZO Des de la latència 
Instal·lació, 2023

Des de la latència parteix de la potencial concentració de terres rares a Fuerteventura. El vídeo mostra imatges de la principal zona d’interès, les quals avancen juntament amb una veu que llegeix un suposat informe d’impacte ambiental. Aquest text es basa en altres informes reals d’explotacions de recursos, com el de les mines de liti d’Extremadura o el de terres rares a Ciudad Real i a Austràlia. A diferència dels informes d’impacte ambiental habituals, en aquest cas, s’eliminen les informacions geogràfiques concretes, i es dona pas a un text que pot aplicar-se més enllà d’un indret específic. El so que acompanya la veu és el de les ones electromagnètiques de la mateixa càmera de vídeo que grava. D’altra banda, les impressions són imatges extretes dels escanejos 3D de roques realitzats in situ.

PLAYMODES Fer créixer plantes en l’obscuritat #1  i ASTRES: mapping estel·lar 
Instal·lació multimèdia multiecosistèmica, 2023

Amb aquestes dues obres, el col·lectiu Playmodes obre una recerca a la frontera entre l’art i la ciència. 

En la primera, utilitzen la llum solar per fer créixer plantes en un context d’obscuritat per mitjà d’una metodologia antiga i sostenible a través d’un heliòstat. A la segona acció, elaboren un “mapping estel·lar” a l’Observatori Batet d’Olot. 

Les aplicacions tecnològiques no volen solucionar res, tampoc produir, sinó entrar en un diàleg poètic i vital amb els nostres entorns immediats, amb les seves plantes o les estrelles que mirem, per tal de reconèixer-les, assenyalar-les i que parlin amb llengua pròpia. Perquè també es tracta d’això: de tornar a mirar les coses, de deixar-les parlar. 

NÚRIA NIA Orientar-se en la foscor més absoluta 
Instal·lació i vídeos, 2022

La instal·lació Orientar-se en la foscor més absoluta se situa entre la reproducció de les realitats físiques i la creació de noves realitats als entorns virtuals d'Internet. La simulació d'una cova que accelera i reprodueix la natura en un interior estèril forma un ambient que apel·la a les intervencions científiques humanes, al control de la natura. La primera projecció consisteix en un viatge en què transitem per l'interior d'un espai 3D que pot recordar infinites recreacions: un paisatge, un cos humà, una orografia, un animal, un insecte, una geografia planetària..., i que és, en realitat, la suma de tot i de res vist a través de pantalles digitals i escanejat en 3D per, posteriorment, traçar un recorregut pels interiors del paisatge simulat. La segona projecció consisteix en un assaig audiovisual que recorre l'experiència humana de recrear la imatge de la natura: des de la pròpia imatge mental fins a la imatge observacional o científica a través de lupes, telescopis, microscopis, la matemàtica i la física i amb un punt clau de partida: orientar-se en la foscor més absoluta. 

XIANA DO TEIXEIRO, EMILIO FONSECA Sea tu brillo en la noche 
Vídeo, 2023

La manera en què el cos humà occidental se situa en el territori, pot canviar? Com ens podem redimensionar, com a individus i com a espècie, en contacte amb allò que no controlem? L’obra explora com la nostra mirada sobre el món viu pot canviar les nostres relacions amb el planeta a través d’una proposta de contemplació nocturna. 

La peça ens convida a descobrir(nos) en relació amb l’altre, que destapem alhora, com a subjecte sensible (que sent), habitant del refugi de la nit en un ecosistema empobrit. Se suggereixen els llaços que ens connecten directament, a través de la matèria, l’energia i també l’empatia, amb la resta dels éssers amb qui compartim i de qui depenem al llarg de les nostres vides respectives. I, també, es qüestiona l’espai que podem o hauríem de cedir, com a espècie, als cossos i processos salvatges, mentre ens encantem per tot allò que s’escapa al nostre control i en el qual podem ser, també nosaltrxs, lliures.

STÉPHANIE ROLAND Le cercle vide 
Vídeo, 2022

Una pluja de deixalles brillants cau del cel i penetra l’atmosfera. Alguns recullen la imatge d’aquesta visió enlluernadora entre la foscor amb estupor. Aleshores, la càmera ens porta a un observatori, a la Terra. Un satèl·lit artificial està preparat per al llançament a l’òrbita. Una científica revela la seva vinculació amb aquest objecte i la naturalesa paradoxal d’aquest vincle: l’origen del seu viatge coincidirà amb el seu final. El satèl·lit arribarà a l’atmosfera i després s’enfonsarà a les profunditats de l’oceà Pacífic, a la recerca d’un lloc misteriós que mai s’ha registrat en imatges, al Punt Nemo (del llatí ‘ningú’). La música de les esferes i la del “fons fantasma” del Punt Nemo sona a ferralla. Ens trobem en un espai on el visible i l’audible es presenten des de noves coordenades; de nou, estem en el trompe-l’oeil i en el “fonotrampeig”. Le cercle vide combina imatges de registre en directe dels esdeveniments i imatges de ficció, i ens condueix als límits del visible. Roland dona vida a un objecte fílmic no identificat; un assaig amb referents tant de l’astronomia com de la poesia homèrica, que indaga en el potencial exploratori de la imatge.  

MANEL QUINTANA Fer créixer plantes en l’obscuritat #2 (Ecosistema de llum) 
Ecosistema de les llums modificades a 12Volts i intercomunicades entre si pel protocol DMX, 2023

Manel Quintana ha generat un ecosistema de llum de baix consum que és el que il·lumina ambdós espais expositius. Parteix d’una necessitat instrumental: dotar d’energia més sostenible l’espai expositiu. Però també parteix d’una altra necessitat més intrínseca: la possibilitat d’invertir la disposició normal de la il·luminació d'un espai per desplegar sentit a una idea i fer que amb aquest simple gest es posi en evidència el que generalment passaria desapercebut. El què? La variabilitat de la llum, la seva respiració, la incidència que té en la percepció i creació de l’espai que transitem. 

Col·laboradors/es i agraïments: The Photographer’s Gallery, Festival “Això al poble no li agradarà”, espai nyamnyam de Mieres, Associació Astronòmica de la Garrotxa, Francesc Rey, Escola Tècnica Superior d'Enginyeria de Telecomunicació de Barcelona (ETSETB-UPC), CC La Mercè, Editorial Arcàdia, Enric Fàbregas, Xavier Puig de Galanthus Natura, Associació Cultural Rizoma, CIBIO (Centro de Investigaçâo em Biodiversidade e Recursos Genéricos de la Universitat de Porto) i Le Fresnoy. Studio National des Arts Contemporains.