“Diàlegs: art, música i patrimoni” és un cicle estival que uneix tres puntals de la cultura: l’art, la música i el patrimoni. El cicle es duu a terme en el marc patrimonial de la Canònica de Santa Maria de Vilabertran on, des de fa trenta-un estius, té lloc la Schubertíada, un festival internacional d’alta qualitat artística dedicat al món del lied romàntic i la música de cambra. Des de fa nou anys, el Bòlit programa una exposició, en coproducció amb l’Agència Catalana del Patrimoni Cultural. El format és un diàleg entre artistes de la província de Girona. Enguany el protagonitzen Mim Juncà (Girona, 1959) i Alícia Vogel (Olot, 1991). Dos artistes de perfils tècnics que usen el traç del dibuix o de l’agulla que enfila, per mostrar el caràcter tragicòmic d’un món massa humà. Situant-se prolíficament a la pell del món, treballant la forma esbós, des d’un deliri pausat, les obres dels dos artistes ens demostren que el somni de la raó produeix traces. 

El poeta Paul Valéry escriu el 1941 que «l’home és un animal tancat a la part exterior de la seva cel·la». I Simone Weil, poc després, en els seus quaderns de 1941-43, escriu: «Dos presos en cel·les veïnes que es comuniquen fent cops a la paret. La paret és allò que els separa, però també allò que els permet comunicar-se. Igual que nosaltres amb Déu. Tota separació és un vincle». O com apunta Elie Wiesel: «Hi ha en la separació el mateix misteri que en la trobada. En els dos casos una porta s’obre. En el primer ho fa sobre el passat, en la segona sobre l’esdevenir, la porta és la mateixa». 

Quan vaig convocar els artistes Mim Juncà i Alícia Vogel a formar part dels “Diàlegs”, ho vaig fer amb aquesta premissa: podríeu ser dos presos, comunicant-vos des dels murs de la Canònica. 

Alícia Vogel, al llarg de la seva trajectòria, ha treballat, entre d’altres temes, el dol i l’absència d’un mateix. Mim Juncà sovint aborda el retrat com a eina ambivalent, ja que l’usa perquè, en el fons, vol un rostre, un tipus per modelar, remodelar i, també, fer desaparèixer. Cap dels dos se sent còmode entre símbols, descriptors i etiquetes. Els títols de les obres de Vogel semblen pistes filosoficomusicals d’una tracklist que no s’acaba. Al llarg de la seva carrera artística, les paraules capitanegen una cançó que anem escoltant a les palpentes a través de diferents llenguatges formals, una salmòdia fosca i popular (dark folk), íntima i coral alhora. 

Juncà defuig els títols grandiloqüents i els redueix a apunts i notes, a noms genèrics o a coses. La meticulositat i angoixes dels dos intenten esquivar-me en va. A la cuina d’en Mim hi ha moltes imatges, entre elles la de Leonard Cohen, que també apareix en un dels treballs de l’Alícia, a partir d’un dels versos de la cançó Anthem: «Hi ha una esquerda en tot». Jo soc la comissària que fa d’esquerda per on els dos poden passar. 

Ells són els artistes que es mostren per desaparèixer, que volen oferir-me alhora la possibilitat de dir i de no dir: «és a no dir», que escriuria la poeta Núria Martínez Vernis. O, seguint el vers de Chantal Poch: «Les lletres del meu nom no formen cap paraula». La certesa que quan estic dient que aquesta exposició versa sobre desaparèixer, alguna cosa apareix i em nega.

En l’hinduisme hi ha un concepte, el neti neti, que significa ‘ni això ni allò’. És la calma cantarella que m’ofereixen els dos, un recés per a l’ansiosa recerca de sentit que opera en tot el que fem. Enfront d’un model cultural taxonomista (tot ha de ser dit, tot ha de ser descrit per als altres o per a les màquines) i quantificador (la comunicació va a pes i el pes dona visibilitat), Mim Juncà i Alícia Vogel opten per posar la mínima expressió al centre.

Amb un domini del dibuix impressionant, decideixen “sacrificar” la forma en pro del propi fet artístic; en el cas d’en Mim, des de la compulsió de seguir traçant amb el dibuix o amb les paraules recol·lectades, en el cas de l’Alícia, experimentant amb tècniques noves, com l’aerosol. «Actuar no per a un fi determinat, sinó per necessitat. Que no em quedi altre remei. Que no sigui una acció, sinó una espècie de passivitat, una acció no actuant», diu Weil. Desaparèixer per sostracció o per acumulació, diuen els artistes. Desaparèixer i deixar un rastre, una porta a mig obrir, a mig tancar. Qui sap.

Ingrid Guardiola, comissària

Ho organitzen: Bòlit, Centre d’Art Contemporani. Girona, Ajuntament de Girona, Ajuntament de Vilabertran i Agència Catalana del Patrimoni