Tot i que el seu descobriment data de finals del segle XIX, els insecticides van començar a usar-se massivament després de la Segona Guerra Mundial. Abans de la naturalització d’una relació biocida entre humans i insectes, molts erudits van estudiar la vida d’aquests fascinants i estranys animals. Ens queden els textos d’Ulisse Aldrovandi de taxonomia d’insectes amb De animalibus insectis libri septem, cum singulorum iconibus ad vivum expressis (1602), que millorava la biologia aristotèlica, també tenim les reflexions de M. de Reaumur del segle XVIII sobre les erugues i les papallones, les aproximacions de Maurice Maeterlinck al món de les abelles, els passatges dels clàssics en què els insectes són éssers o metàfores (Aristòtil, Plini, Aristòmac, Virgili, Homer...) i Michelet i la seva laudatio amb L’insecte (1857), entre molts d’altres.

Els insectes ens fascinen i atemoreixen a parts iguals. L’historiador Jules Michelet, a L’insecte, enceta el text amb un capítol dedicat als terrors i les repugnàncies, i ens recorda que quan l’home desapareix dels llocs, són els insectes qui els ocupen, i que tot allò de què disposen per sobreviure i que ens alarmen (fiblons, pinces, filaments, parts dentades...) són només instruments per guanyar-se la vida, són part del seu ofici, de la seva condició d’obrer —diu Michelet. I els obrers i les obreres són, històricament, les nostres classes subalternes.

Els insectes van ser els primers organismes multicel·lulars i molts d’ells formen part de superorganismes. El seu biomorfisme basat en l’absència d’aparell fonador, en les múltiples potes, els exoesquelets, la capacitat de liquar-se... està tan allunyat del nostre món dels mamífers, que hem creat envers ells una por irracional. La seva escala menuda, que fa que ens passin desapercebuts, o que ens els imaginem penetrant-nos pels orificis del cos, així com la resistència dels seus materials —com la cutícula— i la seva sofisticada forma d’organització instintivosocial ens fan feredat. Quan són munió el fàstic creix exponencialment, ja que som incapaços de donar forma a allò que tenim al davant. L’informe, allò amorf, ens paralitza; també els capolls i altres embalums que usen per a les metamorfosis. Per altra banda, la seva permanència en el temps ens minimitza com a espècie animal. Diu Clarice Lispector a La pasión según GH: «Allò que sempre m’havia repugnat de les cuques és que eren obsoletes i, no obstant, actuals. Saber que elles ja vivien sobre la Terra, i iguals que avui en dia, abans fins i tot no haguessin aparegut els primers dinosaures, saber que el primer home ja les havia trobat proliferant i arrossegantse, saber que havien estat testimonis de la formació dels grans jaciments de petroli i carbó del món, i allà estaven durant el gran avançament i, després, durant el gran retrocés dels glaciars, la resistència pacífica. Jo sabia que les cuques resistien més d’un mes sense aliment o aigua, i que de la fusta fan una substància nutritiva i aprofitable. I que, fins i tot, després de trepitjades, recuperaven lentament la seva forma i seguien caminant. Fins i tot congelades, al descongelar-les prosseguien la marxa... Fa tres-cents cinquanta milions d’anys que es reproduïen sense transformar-se. Quan el món estava quasi nu, elles ja el cobrien pausades».

Exterminats o confinats, és l’única manera que tenim de relacionar-nos-hi.

Insectòdrom
Insectòdrom és una instal·lació interactiva, sonora i visual, a càrrec d’Eduard Pou i Sara Fontán, músics residents a Calonge, i l’artista d’origen argentí i resident a Girona Agostina Laurenzano. L’obra parteix de tot el que hi ha en joc en la fricció entre allò humà i allò no humà a partir dels insectes. La instal·lació és una recreació sensorial d'allò que ens provoquen als humans: fàstic, por, incomprensió, curiositat, fascinació. Aquestes menudes criatures han estat protagonistes de pel·lícules de terror, de faules i contes, objecte de pors infantils i plagues bíbliques, també deïtats mitològiques. Si bé al segle XVII el zoòleg Jan Swammerdam s’havia construït els seus propis microscopis per observar els insectes (a la mateixa època en què Galileu inventava els telescopis per observar les estrelles), a partir de la segona meitat del segle XX, gràcies a l’evolució en els aparells òptics, ja van poder ser filmats; i quan intervé la màquina de visió, les relacions amb allò observat canvien. Al segle XXI també són vistos com a remeis contra la crisi climàtica, la crisi alimentària o captivadors models d'organització social.

Eduard Pou i Sara Fontán han creat una instal·lació interactiva en què la fricció entre allò humà i no humà cobra vida, ja que quan l’humà es mou per l’espai, el so dels insectes desapareix. L’obra consta d'una munió de peces flotants de matèria, llum i so, al voltant d'una peça central que ens fa pensar en una organització, una societat i unes jerarquies desconegudes. Els humans es convertiran en intrusos que penetren en un espai privat, un niu, una incubadora. L'acció humana intervé en el curs de l'acció, ja que qualsevol moviment dels visitants altera l'ecosistema: el moviment desfà i allunya la composició sonora mentre que la presència del cos, l’escalfor, la humitat humana, el telèfon mòbil modifiquen el brunzit elèctric dels altaveus. La instal·lació, per tant, convida el visitant a romandre quiet i a contemplar sense intervenir, per escoltar, entendre els insectes i conviure-hi.

En el terreny compositiu i de llenguatge musical, no pretenen explicar aquesta relació des de la lògica ni la racionalitat, sinó des de les sensacions cutànies, l'inconscient i la visceralitat. Per tant, aquesta instal·lació musical és una biofonia artificial, una ficció en la qual no s’empren sons reals d’insectes, sinó sons recreats a partir de l’ús de violins, fusta, glitches elèctrics, MIDI i percussió, que es transformen en una composició sonora que ens permet estar a prop dels insectes en un entorn simulat. Les principals eines que usen per a aquesta transformació són l'acumulació (com un eixam), l'electricitat (eina de comunicació habitual entre insectes) i l'acceleració (per acostar-nos a la velocitat i la freqüència sonora en què es mou el seu ecosistema). Narrativament, la peça musical consta de quatre moviments; comença reproduint el terror visceral que ens provoca la immensitat en nombre i la petitesa de mida dels insectes. Un cop superem aquesta sensació primària, ens endinsem en un univers complex, aliè, ric. En un tercer estadi, ja som capaços de desgranar els diferents elements que componen aquest ecosistema.

Acabem amb un quart moment que ens remet a la coexistència —i inevitable xoc— entre mons. La composició de deu minuts finalitza amb la mateixa atmosfera que la de l’inici, de tal manera que podria convertir-se en bucle infinit. La sinestèsica i circumdant composició simfònica dialoga amb la música del polonès Krysztof Penderecki, que va morir el 2021, un autor que partia de la música sacra, que es va fer conegut amb el seu homenatge a les víctimes d’Hiroshima i que va acabar treballant en bandes sonores com les d’El resplandor de Stanley Kubrick o Inland Empire de David Lynch.

La pupa (etim. “daurat”) o crisàlide és l’estat pel qual passen els insectes holometàbols per fer la metamorfosi. Les fases d’aquests insectes són de l’ou a la pupa, d’aquesta a la larva, de la larva a l’adult o imago. Mentre és a la pupa, el cos es desenvolupa internament amb l’aparició de potes, antenes i la tripartició entre cap, tòrax i abdomen. Agostina Laurenzano segueix la seva investigació en el disseny sostenible a través de la fabricació de bioplàstics, per interpretar el biomorfisme dels insectes centrant-se en la crisàlide, les estructures nervioses i l'exoesquelet d'aquells insectes que transgredeixen el seu creixement mitjançant el canvi de la seva cutícula exterior. El material amb el qual es treballa és un bioplàstic l'origen del qual ve de les llavors de goma de garrofí, més específicament de l'endosperma triturada i hidratada de manera artesanal per aconseguir plasticitat. Aquestes llavors poden trobar-se fàcilment en entorns de proximitat. Laurenzano treballa sota paràmetres de producció i creació amb material sostenible, amb la qual cosa pot ser integrat novament a la terra en només dos mesos, sense generar alteracions en l'entorn. En aquest sentit, la proposta d'aquesta obra plàstica s'ajusta al marc sociopolític de la cura i el respecte de la biosfera. El bosc de larves de Laurenzano sintetitza visualment aquesta alteritat radical dels insectes i la seva organicitat.

*La instal·lació s’activarà cada 30 minuts, a les hores en punt i a dos quarts.

Els coneixements vinculats a la troballa d'una recepta amb ingredients locals per a la producció de bioplàstic estan vinculats a la recerca finançada amb la beca Girona KREAS. Aquest coneixements es varen aplicar en el desenvolupament de les peces d'Agostina Laurenzano que integren l'Insectòdrom.

Desplegable CAT Desplegable ESP Desplegable EN