Aquesta exposició parteix d'una pràctica singular en el món del cinema. Al llarg d'una quinzena de pel·lícules, el cineasta Pere Portabella (Figueres, 1927) va treballar amb el compositor Carles Santos (Vinaròs, 1940-2017) i junts van desenvolupar guions sovint marcats per accions musicals. «Santos ha estat l'únic que ha entès el que és una banda sonora [...] Si torno a rodar, espero poder continuar treballant amb ell», expressa Portabella, després d'estrenar el seu primer llargmetratge, Nocturn 29 (1969). Avui ens trobem amb una obra radicalment lliure que proposa idees sonores que s'expandeixen més enllà de la sala de concert i experimenta amb la dimensió escènica de la música. 

Carles Santos i Pere Portabella es coneixen als anys seixanta, durant la sonorització de No compteu amb els dits (1967), la primera pel·lícula del cineasta, coescrita amb el poeta Joan Brossa i amb música de Mestres Quadreny. Per a Santos, que tot just havia acabat els estudis de piano clàssic, serà tota una revelació. 

A finals dels anys seixanta Portabella es mou en els ambients avantguardistes de Barcelona, està en contacte amb els cercles clandestins i prepara el seu primer llargmetratge, Nocturn 29 (1969), que serà estrenat al Festival de Canes. Paral·lelament, Santos passa una temporada a Nova York, i coneix personalment figures cabdals del moviment fluxus, com John Cage, Steve Reich i Philip Glass, dedicats al desenvolupament del minimalisme i la transversalitat de les arts. La cineasta nord-americana Joan Logue retrata l'ebullició d'aquell moment a través de la sèrie 30 Second Portrait. L'exposició inclou l'episodi dedicat a Santos, avui un dels rars documents, pràcticament inèdit, sobre l’estada del músic als Estats Units. L'any 1968 Brossa reuneix Santos i Portabella per a la preparació de l'obra teatral Concert irregular (1968), amb motiu del 75è aniversari de Joan Miró. Després d'aquesta experiència Portabella deixarà un espai sonor “en blanc” a les seves pel·lícules perquè Santos hi aporti les seves composicions i accions musicals. La pel·lícula Vampir-cuadecuc (1971) és la primera col·laboració en què Santos treballa íntegrament una banda sonora que, com diu Portabella, va en paral·lel i té la mateixa importància que la imatge. 

El curtmetratge Acció Santos (1973), que inspira el títol de l'exposició, marca l'eclosió del tàndem. A partir d'aquí, accions que van fins a la destrucció del piano subratllaran la voluntat compartida per desenvolupar un procés creatiu lluny dels circuïts comercials i, per tant, de la censura, que troba el seu camí en la desconstrucció del guió cinematogràfic clàssic, inspirats per allò que Joan Miró reclamava per tal de salvar la pintura: cal assassinar-la. Ja en democràcia, l'espai públic es converteix en un terreny obert a la música, tal com veiem en el film de Portabella Die Stille vor Bach (2007). Johann Sebastian Bach componia per a un ús estrictament religiós, però la seva modernitat ja anunciava la transgressió de la música del futur. Aquest aspecte atemporal s'ajusta a l'interès dels dos autors per allò que és clàssic i modern a la vegada, i els inspira formes de veure i d'escoltar diferents. 

L'exposició ressegueix alguns d'aquests plantejaments sonors que molt sovint revelen una contradicció entre l’escolta del directe i l’escolta del so enregistrat. Filmar la música també és tenir en compte la percepció, la sorpresa i la capacitat d'imaginació musical que té l'espectador-oient.

Les obres que presentem en aquesta exposició ens conviden a concentrar-nos en la tensió creada entre espai, imatge i so. Un treball de relacions que també és present en la pintura, per tal de fer percebre allò que altrament seria inaudible o invisible. Com a espectadors estem més acostumats a "llegir" un primer pla visual que un primer pla sonor i a comprendre des dels ulls, en comptes de des de l’escolta. Santos i Portabella es desfan d'aquesta submissió tradicional del so cap a la imatge a través d'una poètica transgressora, que combina música clàssica i contemporània, detalls subtils i situacions inesperades.