Almenys a Occident, durant la darrera dècada, hem vist com les comunitats s’han anat especialitzant i radicalitzant, i un exemple molt clar n’és la revifada dels nacionalismes o de les identitats culturals, representades majoritàriament, però no només, pel que en diem ideologia d’extrema-dreta o feixista, on els papers de víctima i botxí es van intercanviant, on totes les comunitats es representen com a víctimes de la comunitat rival. Les comunitats volen mostrar els seus símbols i expressar els seus valors públicament, fer propaganda, però també el subjecte, l’individu, la persona s’ha tancat i radicalitzat exponencialment sota una mena de nacionalisme d’un mateix. Contínuament ens reivindiquem com a subjectes, i ens venem com si fóssim una mercaderia amb tècniques molt semblants a les de la publicitat comercial o la propaganda política. Els noms propis es transformen en marques que es publiciten i cotitzen en l’espai públic, i tot això ho hem assumit amb una naturalitat sorprenent.

En lloc de posar en dubte el model identitari continuem creant i reforçant identitats, sense fer esmena a la idea de poder que hi ha al darrere, el mateix poder que articula a la  comunitat rival. En una societat on tothom pot mostrar-se públicament a través de les xarxes socials, necessitem exagerar la nostra identitat i la dels altres per no perdre’ns en l’allau d’aparicions. En aquest gran mercat de la diferència tot és susceptible de ser valoritzat, mercantilitzat, inclús els desitjos, els odis i els amors. El subjecte és produït i conduït per un ordre social comunitari a través de consignes, etiquetes i categoritzacions culturals. Un ordre social ascendit al rang de dogma, de llei natural i, per tant, immunitzat contra qualsevol judici crític.

En aquesta nova convocatòria del Bòlit Mentor, amb l’Alba, l’Irma, la Clara, l’Iris, i els estudiants dels tres instituts amb els que s’ha treballat, s’han obert escletxes en les categories i identificacions que se’ns imposen, i imposem, com a imperatiu, desafiant el pensament binari que simplifica la realitat i nega la complexitat, partint de la idea que el jo no és res més que una posició d’equilibri.