Des de la filosofia grega fins al present hi ha una sèrie de propostes filosòfiques que aspiren a convertir el cos humà en una qüestió social, ordenant la pròpia ciutat com una maquinària urbana i configurant-ne els carrers com una manera al·legòrica de trobar-hi el centre d’una animalitat oculta. Aquest aprofundiment de l’espai de l’ànima en el cos és un dels principals interessos de la Modernitat en constituir el sentit panòptic dels sistemes de poder i, d’altra banda, és la raó identificada amb el tall anatòmic que Descartes va practicar, amb més o menys fortuna, a l’hora de comprendre el cos humà com un espai que calia desamagar i esquinçar per trobar la glàndula pineal, l’espai cerebral relacionat amb el somni on el filòsof suposava que habitava el centre de l’ànima en el cos, termes units a través de la passió i del sofriment d’un cadàver metafòric.

En la trajectòria de Joan Morey s’ha destacat el seu interès per mostrar els elements que constitueixen l’ésser humà com una màquina de desig entregada a la pulsió eròtica tanàtica, en relació amb la posició de l’individu en una societat en què s’amaga precisament aquest costat fosc del desig. En el cas de COS SOCIAL —projecte de performance el registre documental del qual va ser atorgat el Premi de Videocreació de la Xarxa de Centres d’Arts Visuals de Catalunya, Arts Santa Mònica, el Deparatment de Cultura de la Generalitat de Catalunya i LOOP Barcelona— Joan Morey reconstrueix una lliçó d’anatomia gravada a la Sala Gimbernat de la Reial Acadèmia de Medicina de Catalunya, una de les sales dedicades a l’estudi quirúrgic des de l’any 1762 a Barcelona i considerada una de les instal·lacions més ben conservades d’Europa. Aquest factor històric articula un dels interessos que Joan Morey desplega entorn d’una metafòrica anatomia, on diferents elements de la sala com el propi amfiteatre, la taula de dissecció i el llum barroc contrasten amb les càmeres, els micròfons i altres mitjans utilitzats en l’enregistrament.

COS SOCIAL indaga les raons que involucra aquesta relació entre cos i societat. Acompanyat de textos extrets del primer capítol de L’Anti-Œdipe, el cos esdevé màquina desitjant amb una compulsió que es tradueix en una mena de conducció de fluxos, de manera similar al moviment que el capital opera en la societat organitzant l’energia de l’economia i constituint un dels eixos d’aquesta animalitat, formulada per Deleuze i Guattari. Com subratllen aquests autors, en realitat no hi ha imatges del cos perquè el que hi ha és l’ocultació constant des de la pell. Aquest caràcter performatiu a través del tacte que va explorant, palpant i manipulant, sense arribar mai a operar en el cos amb precisió quirúrgica, mostra aquella incisió necessària que conduiria a saber com funciona un cos que, malgrat que no té òrgans, continua movent-se compulsivament mentre viu. Aquesta carència d’imatge d’allò que subjeu en el cos és precisament l’ocultació de la maquinària que mou la societat esquizoide del capitalisme.

L’atenció a la teoria que Joan Morey incorpora en el seu treball retorna cap a aquesta lectura del desig inspirada en Bataille, Sade o Pasolini, i s’acosta a altres aspectes cinematogràfics relacionats amb els sistemes de poder, com és el cas de Dziga Vertov, per considerar que la càmera de cine s’inclina cap al testimoni documental, però també cap a aquesta màscara del desig que està més a prop de l’erotisme i del testimoni omniscient de l’objectiu d’una càmera entesa com un espai sepulcral. Una inspiració que reclama tornar sobre els interessos pictòrics del Barroc, en aquest oferiment del cos com un espai de lluita i plegament entre el cor, la raó i els sentiments, que es freguen no sols en la part individual que correspon a cadascun, sinó metaforitzant amb un cos que en l’actualitat neix, es desenvolupa i mor com un ens social compartit.
José Luis Corazón Ardura

Crèdit d'imatge: «COS SOCIAL [Lliçó d’anatomia]» és una co-producció de la Xarxa de Centres d’Arts Visuals de Catalunya, Arts Santa Mònica, Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya i LOOP Barcelona. Joan Morey © 2017 | Cortesia de l’artista