Bòlit_LaRambla, Sala Fidel Aguilar

Anar a classe no pot ser tant brutalment descoratjador, caldrà trobar veus que adoptin la curiositat com a leitmotiv. L'avorriment s'accepta a l'aula especialitzada en curiositat. Parlem d'aquest rotllo, quin rotllo, no? Donar veu als curiosos, xafardejar en els coneixements, obrir la porta, deixar entrar formes, sons, gestos, les humanitats, totes les arts, deixar entrar, deixar-la oberta al trànsit, recórrer brutalment els corriols que fan i desfan professors i alumnes. Quina perversió tan desafortunada que hi ha entre aquestes paraules, professor i alumne. Parlar de tu a tu amb respecte, no t'enfilis, no em cauen bé els profes, no calen més alumnes. L'alumnat és cosa d'abans ara parlarem de noies i nois, ja tenim un nom, els seus noms. Tots a l'una, picar a la porta i entrar. El sistema permet que en determinats instituts puguem treure el nas, i toca a qui toca. És, talment, com una loteria. Aquests joves no protesten, els que viuen l'experiència que proposa el Bòlit Mentor diuen que les coses han millorat, que en aquesta classe han pogut dir i fer la seva. Els que queden fora de joc - que són molts, una majoria-, no protesten, no cal, no funciona. Els sistemes estan encriptats per un rodatge lògic, o no. No convé cap sotragada, ensenyar a pensar diuen, diuen, diuen. La majoria d'institucions són de caràcter funcionarial, els professors/funcionaris no tenen temps, tampoc, com ells, com els joves, tothom sembla anar amb el temps just, escurçat per les circumstàncies. La temporalitat d'uns i d'altres està enrocada. No hi ha temps per fer experiments. El temps als instituts no és d'or, sembla ser una merda de temps.

Però malgrat tot, penso que l'escola és l'únic lloc on es pot produir una certa democratització de l'art. La societat i la cultura reclama menys funcionaris i més docents/persones, els joves volen un tant per cent de sotracs que els facin sentir vius, útils, que els facin sortir d'aquest clima a voltes irrespirable. No hi ha pitjors certeses que les fonamentades pel "no hi ha res a fer, això és un rotllo, quin pal, no m'interessa, què ens estan explicant, de què ens servirà tota aquesta brossa". La docència és, sobretot, un exercici d'humilitat. Per trencar amb les actituds de fàstic cal baixar del pedestal i remar amb ells, plegats. D'aquest remar junts, tots en sortim beneficiats. Es pot fer això amb el sistema que tenim? Doncs sí, per mostra el que han fet aquests quatre artistes amb una temporització d'encaix complex, a contracorrent. Entrar als instituts i formular diferents tipus d'aproximacions al fet artístic, formular-ho per boca d'uns creadors joves que també piquen pedra fora d'aquests murs.

Donar uns cops a la porta i que t'obrin no és difícil, entrar-hi ja són figues d'un altre paner. Els que han guanyat aquesta convocatòria no són docents, entren a l'aula amb un projecte sota el braç i miren de guanyar-se la confiança amb humilitat, constància i rigor. Aquests desconeguts s'endinsen en les dinàmiques d'un entorn que desconeixen, són novells, senten un cert estranyament en les formes i les dinàmiques de la docència. Això és bo per al projecte, per als joves, és bo per a tots. Els protagonistes del Bòlit Mentor volen tenir més control i el control s'esmuny. Amb aquests horaris no farem res, cal cercar hores fora, reescriurem tot el projecte, quan quedarem per avançar? La complicitat i l'obsessió semblen aparèixer en el temari. Com a observador sento que alguns d'aquests joves s'hi deixen la pell. Avui tornen aquests que ens deixen dir la nostra, els que s'atreveixen a capgirar els rols, els que volen fabular. Farem de mestres, farem de cineastes, farem d'artistes... amb aquests estranys, amb aquests intrusos, amb els companys. L'art sempre té aquesta capacitat de trasbals, de llicència per anar més enllà de les normes, per saltar.

Tancar i sortir de l'aula tampoc és una tasca fàcil, costa desempallegar-se'n, abandonar l'adrenalina d'aquest compromís setmanal. Ja està, tot això? Si heu vingut quatre dies comptats, i ara què farem?, què podem fer? La gran pregunta sense resposta. La docència és un repte tan immens, i no som experts. Ho repeteixo per si ha quedat un xic ocult, l'escola és l'únic lloc on es pot produir una certa democratització de l'art. Aprofitem-la!

Gràcies a tots els implicats per possibilitar aquests experiments i que això creixi fins a convertir-se en normalitat. Que arribi el dia que no calgui parlar d'aquesta relació tan lògica entre docència i art.

La tasca que proposa el Bòlit Mentor reclama, des del fer, des de la interacció amb l'espai docent, una apertura cap a la realitat i els mecanismes dels projectes artístics. El Bòlit Mentor neix cada any d'una convocatòria pública. D'aquesta en surten tres projectes pensats específicament per als instituts i es duen a terme amb la complicitat dels centres, el professorat i l'artista. El mentor no qüestiona les lògiques de funcionament dels instituts, les incorpora per tal de donar veu al grup, que des d'un àmbit tan llunyà com l'art se sent capacitat per conversar, qüestionar, pensar... aquest és el repte real dels projectes.