Inauguració: dijous 3 d'abril, a les 19 h

¿No estamos cayendo continuamente? ¿Hacia atrás, hacia un lado, hacia delante, hacia todos los lados? ¿Existe todavía un arriba y un abajo? ¿No estamos vagando como a través de una nada infinita? ¿No nos roza el soplo del vacío? ¿No hace más frío ahora que antes? ¿No cae constantement la noche, y cada vez más oscura?

Friedrich Nietzsche, La gaya ciencia

Hic et nunc és un projecte curatorial que acull una selecció d'artistes que permet explicar amb claredat com l'art s'erigeix com una acció simbòlica de resistència vers les desgravacions i contratemps que caracteritzen la nostra societat. Hic et nunc ('aquí i ara', en llatí) permet mirar i veure sense complexos. Dotze obres audiovisuals donen resposta a un cúmul de desigualtats socials i humiliacions polítiques i ofereixen una interpretació oberta dels assumptes polítics, partint de l'accepció del zoón politikón (animal polític) aristotèlic.

Aquesta consideració que ens porta a parlar del lloc del ciutadà com a públic actiu és també l'oportunitat per poder fer referència al present. Una exigència que coneix molt bé la part imperfecta que ens constitueix en democràcia, i ens situa en un espai sense visibilitat, borrós i desgastat. Neoliberalisme, nacionalisme, estat o economia són alguns dels conceptes que designen els nostres temps actuals. Un despotisme il·lustrat d'arrel numèrica basat en la cobdícia individual ha dirigit i dirigeix el nostre esdevenir, des d'ahir fins als nostres dies.

La suma de totes les obres respon directament al plantejament conceptual. Cada una d'elles es dirigeix a un espai temporal recognoscible i familiar. Des de treballs de caire poètic, com el d'Eugenio Ampudia o Pelayo Varela, passant per accions concretes com les de Núria Güell, Jordi Colomer, Mateo Maté o Daniel G. Andújar, fins a algunes obres que plantegen paradigmes sobre qüestions relatives a la teoria de l'estat com Chus García-Fraile o el col·lectiu PSJM. D'altres, com Avelino Sala o Jorge García, se centren en l'individu i la seva fe perduda.

No exempts d'ironia, els treballs de Marta de Gonzalo i Pubilo Pérez o María Cañas proposen una reflexió contínua que uneix història i quotidianitat. El conjunt permet, també, extreure tres línies de reflexió disseccionades a partir de l'anàlisi sobre l'home i l'entorn: memòria i història, estat i economia, individu i alteritat.

La tessitura actual ens condueix a una espècie d'atzucac en el qual la qüestió final sembla moure's entre l'elecció d'un desordre llibertari i un ordre dogmàtic. Però, tal com suggereix Tzvetan Todorov al seu assaig Los enemigos íntimos de la democracia, l'interrogant depèn d'altres categories que permeten reflexionar sense prejudicis i sota un prisma que obre noves vies resolutives. Precisament, el camí requereix qüestionar els agents que protagonitzen el plantejament erroni inicial.

Convé -i això és el que es persegueix per mitjà del visionament íntegre de la mostra- reconèixer-se en una geografia anònima i legítima. Des d'aquí, s'assenyalen esquerdes i errors del passat i actuals per portar a terme el canvi que suggereix etimològicament l'únic concepte que es presenta com un senyal de la situació actual: crisi, canvi. Tornant a Aristòtil, recordem com a Poètica la raó actua separant, trencant i decidint la textura de la seva tela. La raó es torna krinein, és a dir, fa crisi i es torna crítica. Es planteja reconèixer la crisi com a necessitat de canvi, assumint la reconstrucció, crear i entendre l'art com un acte de resistència sempre realitzat sota la influència de la crítica.

Imma Prieto Carrillo