El proper divendres 7 de juliol tindrà lloc a la Canònica de Santa Maria de Vilabertran (Alt Empordà) la inauguració de l’exposició “És a no dir”, que aplega obres dels artistes gironins Mim Juncà i Alícia Vogel, comissariada per Ingrid Guardiola. L’acte inaugural, que tindrà lloc a les 19 hores, comptarà amb la participació de la directora general de Patrimoni Cultural, Sònia Hernàndez; la directora del Bòlit, Centre d’Art Contemporani. Girona, Ingrid Guardiola,  l’alcalde de l’Ajuntament de Vilabertran, Eudald Brugat, i els artistes Mim Juncà i Alícia Vogel.

La mostra s’emmarca dins la novena edició del cicle estival “Diàlegs. Art, música i patrimoni” que uneix tres puntals de la cultura, l’art, la música i el patrimoni, a la Canònica de Vilabertran i que està organitzat conjuntament entre el Bòlit i l’Agència Catalana del Patrimoni Cultural del Departament de Cultura.

Fa ja quasi una dècada, els diàlegs van començar a explorar la fèrtil relació entre l’art contemporani i el patrimoni cultural, amb l’objectiu de convertir Santa Maria de Vilabertran en un espai de referència de la difusió de l’art contemporani de les comarques de Girona. Un diàleg que avui en dia és una pràctica comuna ja que permet crear, d'una manera lliure i experimental,  ponts d'encontre i de reflexió entre el passat i el present. Els centres d’art contemporani i els espais patrimonials surten dels seus propis contextos per trobar-se en un encreuament de mirades i de discursos que enriqueix, necessàriament, el territori.

Mim Juncà (Girona, 1959) i Alícia Vogel (Olot, 1991) pertanyen a dues generacions molt diferents i ambdós son artistes de perfils tècnics que usen el traç del dibuix o del tèxtil per mostrar el caràcter tragicòmic d’un món massa humà.

No se senten còmodes entre símbols, descriptors i etiquetes i bona prova d’això son els dos correus electrònics que s’incorporen a l’exposició i que ajuden a pensar el títol de l’exposició. «És a no dir», és un vers de la poeta Núria Martínez Vernis que remet a la possibilitat de dir i de no dir alhora, una paradoxa que és intrínseca a l’obra d’aquests artistes, que es mostren fent una torsió formal per desaparèixer. Enfront d’un model cultural taxonomista on tot ha de ser dit i descrit per als altres o per a les màquines, i quantificador (la comunicació va a pes i el pes dona visibilitat), Mim Juncà i Alícia Vogel opten per posar la mínima expressió al centre.

Quan la comissària Ingrid Guardiola els va convocar per aquesta exposició ho va fer amb una premissa inspirada en una frase de la filòsofa i activista francesa Simone Weil: «Dos presos en cel·les veïnes que es comuniquen fent cops a la paret. La paret és allò que els separa, però també allò que els permet comunicar-se. Igual que nosaltres amb Déu. Tota separació és un vincle». D’aquesta manera la comissària va pensar que els artistes podrien ser dos presos, comunicant-se des dels murs de la Canònica.

Alícia Vogel, al llarg de la seva trajectòria, ha treballat, entre d’altres temes, el dol i l’absència d’un mateix mentre que Mim Juncà sovint aborda el retrat com a eina ambivalent, ja que l’usa perquè, en el fons, vol un rostre, un tipus per modelar, remodelar i, també, fer desaparèixer.

Els títols de les obres de Vogel semblen pistes filosoficomusicals d’una tracklist que no s’acaba mentre que Juncà defuig els títols grandiloqüents i els redueix a apunts i notes, a noms genèrics o a coses.