Aquesta exposició sorgeix amb el propòsit de donar a conèixer la tasca duta a terme pel Pla Nacional de Fotografia a través d'algunes de les obres que en els darrers quatre anys han passat a formar part de la Col·lecció Nacional de Fotografia, creada el 2014. D'altra banda, si tot projecte de comissariat implica una selecció i un muntatge específics, en aquesta presentació de la col·lecció la pertinença de cadascun dels treballs seleccionats i la seva interrelació respon també al desig de reflexionar sobre allò que posa en joc aquest gran conjunt de pràctiques, llenguatges i circumstàncies que seguim anomenant genèricament fotografia.

La transversalitat històrica de les obres presentades ens apropa a projectes extremament diversos, creats en contextos diferents i a partir de concepcions de la fotografia igualment dispars. Des d'aquesta perspectiva, reconèixer que la fotografia mai no ha estat una única cosa equival a eixamplar els límits d'una definició sovint massa constreta per aspectes tècnics o estilístics, a la vegada que ens permet ser més conscients de les nostres pròpies idees sobre el mitjà i com aquestes idees determinen la nostra experiència de les fotografies: com ens interpel·len, com ens afecten, com ens transformen.

Dins de l'ampli panorama de reflexions actuals, que en els darrers anys han tendit a privilegiar els efectes de les tecnologies digitals, la teòrica Ariella Azoulay ofereix un plantejament alternatiu, que consisteix a definir la fotografia essencialment com un lloc de trobada. Si la comprensió de la fotografia ha estat abordada fonamentalment en termes productius -atenent de forma gairebé exclusiva a l'autoria (els fotògrafs) i els seus resultats (les fotografies)-, obrir-se a aquesta nova concepció implica repensar el poder de mediació exercit per la imatge fotogràfica, tot assumint un dret de participació en la seva constant resignificació que ens correspon a tots. Ningú no pot atorgar-se el dret d'imposar un sentit unívoc, i totes les significacions importen. És en aquest sentit que és possible recuperar el potencial civil i polític que la fotografia ha tingut des dels seus inicis però que no sempre ha pogut exercir. És en aquest sentit que les fotografies poden funcionar com a espai públic, entès com a valor ideològic de participació igualitària.