La manca d’habitatge, l’encariment del cost de la vida, les contínues crisis econòmiques, la inflació, l’atur, i la pobresa, són problemes cada vegada més accentuats i crònics en la nostra societat, i causa de l’exclusió social de moltes persones que acaben vivint al carrer. 

La Carta Social Europea garanteix a l’article 31 el dret a l’habitatge, i parla de promoure l’accés a un habitatge digne, de prevenir i reduir el fenomen del sensellarisme de manera progressiva i d’aconseguir que el preu de l’habitatge permeti el seu accés a les persones amb menys recursos. Es tracta d’una eina important per lluitar contra la pobresa, però que ara com ara només és paper mullat. 

A les ciutats majoritàriament ens hem acostumat a la presència de persones que malviuen al carrer, perquè viure al carrer és malviure, desposseïdes de les mínimes condicions d’una vida digna.
Gosaria dir que mai com ara, sobretot a les ciutats mitjanes com Girona on tot és més proper i més reconeixible, he vist tanta gent sense sostre. A Girona més o menys tots sabem on es concentren les persones mancades de sostre, on passen la nit, quines pertinences traginen, i ens sorprèn encara una presència tan gran de persones a qui no sabem què dir ni com tractar, ni tampoc com ajudar, perquè hi ha un gran desconeixement de les problemàtiques que pateixen i de la legislació que impedeix que es puguin prendre decisions en nom d’aquestes persones en substitució de la seva capacitat d’obrar i de decidir.

A l’altra banda d’aquesta realitat, la ciutadania que no pateix aquesta situació també en suporta les conseqüències: als portals de casa seva, als passadissos d’accés als carrers, a les places, als bancs, als jardins públics, alguns en els seus negocis, alguns amb solidaritat, d’altres amb resignació i molts amb reticències. 

Així entren en conflicte dues realitats molt difícils de conciliar, però que d’alguna manera o altra caldrà veure com es resolen. 

En relació amb el col·lectiu de les persones sense sostre ni l’administració municipal, ni els serveis socials, poden ara com ara, absorbir la diversitat de necessitats d’aquestes persones, tant de tipus material com de tipus assistencial o de salut, habitatge per persones vulnerables, suport econòmic, recerca de feina, suport emocional, tractaments psicològics, acompanyament- però caldrà trobar la manera de fer-ho.

Ningú té dret a demanar que aquestes persones siguin eliminades de la via pública, ni a demanar que es prohibeixi ni criminalitzi aquesta forma de vida, ni la pobresa; ningú pot demanar que les administracions actuïn en termes autoritaris, ni discriminatoris, ni amb mesures que atemptin contra el seu dret fonamental a la llibertat i la igualtat.

A Girona un cop tancat el centre de la UNED que s’havia habilitat per acollir les persones sense sostre a l’hivern, i desbordada la Sopa, han proliferat els racons improvisats, els dormitoris a la intempèrie, la invasió d’espais privatius que serveixen de sopluig, com a solució a la manca de recursos per atendre’ls. En definitiva el nombre de persones que han de fer vida al carrer sense cap esperança, ha anat en augment, al mateix temps que les queixes legítimes de qui sent pertorbat el seu espai de gaudi privat o col·lectiu, amb les conseqüències abans esmentades.

Les administracions han de començar a escoltar a aquestes persones, algunes ja organitzades com a col·lectiu, i oferir-los alguna alternativa, no per netejar la imatge de la ciutat i menystenir i amagar el problema, sinó per fer algun pas per prevenir i reduir el fenomen del sensellarisme de manera progressiva, com es declara a l’inici de la Carta Social Europea.

Per tot això aquesta defensora, tenint en compte el que s’ha exposat, i atesos els principis d’Igualtat de drets i no-discriminació i el de Solidaritat, i també al dret a la Ciutat i als Serveis Públics de Protecció Social i principalment el dret de Protecció de les persones més vulnerables, tots ells contemplats en la Carta Europea de Salvaguarda dels Drets Humans a la Ciutat, aquesta defensora formula d'ofici la següent:

RECOMANACIÓ