La defensora de la ciutadania es troba amb moltes queixes relacionades amb el retard en la tramitació i resolució dels expedients administratius, especialment d'aquells que fan referència a reclamacions de la ciutadania relacionades amb fets que poden donar lloc a responsabilitat patrimonial de l’administració, i que no obtenen resposta malgrat el temps transcorregut.

Tot i que ja hi ha hagut recomanacions de l’anterior Defensor en aquest sentit (2021/DCG/113-O; 2021/ DCG/74-O) com que no s'ha obtingut cap resposta ni actuació de cap mena per donar-hi compliment, em veig en l’obligació d’actuar novament d’ofici davant les queixes que van arribant.

La Llei 39/2015 de l'1 d'octubre que regula el procediment administratiu, estableix que l’administració té obligació de tramitar els expedients i d’adoptar totes les mesures necessàries per remoure els obstacles en la seva tramitació i que a més té obligació de resoldre en el termini màxim que estableix la norma -que no pot excedir de sis mesos- i que es pot ampliar excepcionalment (articles 21, 23 i 24).

L'obligació de resoldre de l'administració deriva directament de l’exercici del dret fonamental de petició de l’article 29.2 de la CE -dret d’especial protecció- que tenen tota la ciutadania i que entenc que resulta vulnerat.

L’administració té l’obligació d’habilitar els mitjans personals i materials per complir amb el despatx adequat dels expedients, i a més el personal és directament responsable de complir els terminis establerts, segons els articles 20.5 i 20.6 de la llei de procediment administratiu. L'administració doncs té les obligacions de tramitar; habilitar els mitjans per fer-ho possible; d’ampliar els terminis per resoldre si s’escau, i ha de garantir que la ciutadania obtingui resposta que és l’obligació que deriva del dret de petició de l’article 29 de la CE i del 29. 5 de l’Estatut d’Autonomia de Catalunya.

Si bé és cert que la llei de procediment administratiu preveu que transcorregut el termini màxim de resolució d’un expedient- que s’ha d’indicar a l’administrat en la notificació d’inici d’expedient, s’haurà d’entendre desestimat per silenci administratiu i es disposarà del termini de 6 mesos per interposar recurs contenciós administratiu, això no deixa sense efecte l’obligació de l’administració de resoldre, i no pot ser una excusa per justificar la seva inactivitat. Si al final la ciutadania desisteix de continuar amb la seva reclamació desanimada per la manca de resposta perquè no vol anar a un procediment judicial contra la inactivitat de l’administració o el silenci, estem vulnerant aquest dret fonamental.

Considero que el retard i la inactivitat de l’Ajuntament està vulnerant el dret de la ciutadania a obtenir aquestes respostes en el termini que estableix la norma i en molts casos ni tan sols s’ha notificat o utilitzat la pròrroga que permet l’article 23 per motius extraordinaris, o havent-se utilitzat tampoc no s’ha fet cap altre tràmit ni, transcorregut el termini, s’ha produït cap resposta.

La ciutadania en general desconeix què ha de fer en els casos que l’administració no ha resolt, ni té perquè acudir al jutjat contenciós administratiu contra el silenci, perquè el cost que això li suposa sovint supera l’interès econòmic de la reclamació. Igualment, desconeix que pot exigir responsabilitat al funcionari responsable o fins i tot que té dret a demanar la resolució expressa, i això fa que moltes vegades els expedients estiguin paralitzats durant molt de temps a l’espera d’impuls (en aquest punt s’infringeix també el principi de celeritat que estableix l’article 71.1 de la llei que obliga a l’administració a impulsar d’ofici els expedients).

Les queixes que han arribat a l’oficina de la Defensora fan referència majoritàriament a la inactivitat de l’administració, a l’excessiu termini en resoldre els expedients, i a la manca de resposta en algun sentit o altre, el que a l’entendre d’aquesta defensora no s’ha solucionat perquè no s’han habilitat els mitjans materials com diu la llei per resoldre aquesta situació.

Insisteixo que el dret de petició de la ciutadania és un dret especialment protegit per la CE, i especialment reconegut a l’Estatut d’Autonomia de Catalunya, i que comporta l’obligació de resoldre per part de l’administració.

Recordo a més que existeixen ja dues recomanacions anteriors efectuades pel Defensor anterior (2021/DCG/74-O i 2021/DCG/113-O) que no han estat ateses.

RECOMANACIÓ