El senyor LLCV presenta una queixa davant aquesta Defensora en la que considera que s’ha vulnerat el seu dret a la defensa, a l’obtenció d’una resolució en temps i fonamentada en dret,  a més d’entendre que s’ha produït un abús d’autoritat.

El senyor LLCV va ser denunciat per una suposada infracció amb el vehicle de la seva propietat, un Peugeot 307 matricula 5952 FBC, per infracció de l’article 15.14 de les OMC per estacionar sobre una vorera a l’alçada del número 99 del carrer Barcelona, a les 15.20 h amb una sanció de 200 euros, el dia 8 d’abril de 2019.

El senyor LLCV no va ser notificat en aquell moment perquè segons la butlleta estava absent del vehicle. Ell nega absolutament que fos autor d’aquests fets, i diu que es deu tractar d’un error per part de l’agent.
Un cop va ser notificat, en data 23 de maig de 2019, va presentar un recurs de reposició a l’Ajuntament el 19 de juny de 2019, per tan dins del termini d’un mes.

L’Ajuntament va deixar transcórrer el termini per resoldre, i es va produir la desestimació per silenci administratiu el dia 19 de juliol de 2019, tot i que no es va tancar l’expedient, ni es va enviar a la via executiva perquè es va dictar resolució expressa confirmant la desestimació per silenci, el dia  29/3/2023, és a dir gairebé 4 anys després.

El senyor LLCV va presentar contra aquesta resolució expressa un escrit en data 6 d’abril de 2023 en el que demanava l’arxiu de l’expedient per caducitat, i no li van admetre per extemporani el 18 de maig de 2023.

El ciutadà al·lega que, en primer lloc, li responguin un recurs gairebé 4 anys després, fet que atempta contra el seu dret a obtenir una resposta motivada en temps i forma; al·lega també que no s’han escoltat els seus arguments i que ni tan sols li han donat vista de les actuacions; ell deia que es tractava d’un error perquè ell pot estacionar al pàrquing de l’Hipercor, i no tenia per què fer-ho sobre la vorera, i demanava no només les fotografies que de ben segur podia tenir l’Ajuntament de la infracció comesa, sinó que també reclamava poder veure la documental, l’expedient i les proves que hi hagués a l’expedient, sense que res d’això se li hagi ni tan sols contestat.

Però és que, a més, la presumpció de veracitat de les denúncies de l’autoritat no l’eximeix de recollir les proves que pugui acompanyar-la (art 87 del RD 6/2015) per major garantia per les persones sancionades, com ara fer una fotografia del vehicle que confirmi la infracció.

Examinat l’expedient aquesta defensora considera que el ciutadà té raó i la seva queixa es troba totalment fonamentada:
En primer lloc, perquè l’Ajuntament no va resoldre el recurs en termini i, per tant, es va produir una desestimació per silenci, tal com s’indica en les mateixes notificacions de les sancions, i que la sanció va esdevenir ferma.

El fet que al cap de gairebé quatre anys es dicti una resolució expressa en la qual se li desestima el recurs, només porta a la confusió i no deixa de ser una contradicció que no pot anar en contra de la ciutadania, a part que no se li ha donat trasllat de l’expedient, ni tan sols ha pogut saber si l’agent actuant es podia haver equivocat amb la matrícula del vehicle.

A més en aquest cas era obligació de l’Administració portar a terme les actuacions pertinents per reclamar el pagament de la multa, perquè després del silenci, era ferma i no havia de deixar passar el temps i quan està pròxima a prescriure, dictar una resolució expressa, que es produeix el març de 2023 i que permet reprendre els terminis de la prescripció, quan s’hauria produït la caducitat de la sanció per transcurs d’un any sense resoldre (art 112.4 RD 6/2015 de 30 d’octubre), tal com el mateix ciutadà posa en coneixement de l’Administració en l’escrit de 6 d’abril de 2023.

En conclusió i atès que el 19 de juny de 2019 el senyor LLCV interposa recurs de reposició, per tant dins termini, que és desestimat per silenci administratiu, havent incomplert l’administració la seva obligació de resoldre (art 21 de la Llei 39/2015); atès que gairebé QUATRE ANYS després de la interposició del recurs, sense cap justificació d’aquest retard, es dicti  resolució expressa per mitjà d’un Decret d’Alcaldia de 22 de març de 2023 (notificat el 29 de març de 2023), desestimant el recurs de reposició.

Atès que l’Ajuntament ja havia incomplert amb la seva obligació de resoldre expressament el recurs de reposició i la sanció era ferma en via administrativa el dia 19 de juliol de 2019  i que, per tant, ja es podia executar; atès que no es va fer, i atès que resulta totalment poc clar i confós que el Decret extemporani de 22 de març de 2023 digui que la resolució és definitiva, i es doni peu a recurs contenciós, quan en la notificació de data 19 de març de 2019 ja se li deia que era definitiva i que el recurs de reposició s’entendria desestimat pel transcurs d’un mes sense resposta; atès que si resulta que l’expedient encara estava en tràmit pendent de la resolució expressa que es produeix el març de 2023, s’hauria pogut produir la caducitat de la sanció per transcurs d’un any sense resoldre (art 112.4 RD 6/2015 de 30 d’octubre); considero:

Que aquesta actuació encobreix una mala actuació de l’administració, que no resulta compatible amb el dret de l’administrat a obtenir una resolució fonamentada en dret i dins un termini raonable (art 24 de la CE) i a més atempta contra el principi de seguretat jurídica i contra els principis amb què l’administració ha d’actuar, segons l’article 9.3 i 103 de la CE, i articles 3 i 4 de la Llei  40/2015 d'1 d’octubre de règim jurídic del sector públic: servei efectiu als ciutadans, simplicitat, claredat i proximitat, transparència, racionalització i agilitat en els procediments administratius, bona fe, confiança i lleialtat institucional, proporcionalitat, i vetllar pel compliment dels requisits que preveu la legislació aplicable.

Que l’Administració no pot passar per alt aquests principis perquè com a poder públic no només ha de complir el mandant de les lleis sinó que també ha de fer-les complir, i no pot actuar en contra dels interessos de la ciutadania incomplint les seves obligacions envers aquesta, màxim si es té en compte que en aquest cas el ciutadà, en tot moment, va ser diligent i va fer les al·legacions i els recursos corresponents en temps i forma.
I atesos tots aquests motius i especialment el fet que l’Administració no ha actuat segons els dictats de l’article 3 i 4 de la Llei 40/2015 d'1 d’octubre, ni sota els principis de bona fe, bona administració i bon govern, i que en definitiva aquesta actuació vulnera el dret fonamental de l’article 24 de la CE, formulo la següent:

RECOMANACIÓ