La ciutadana MBC formula una queixa en relació amb una sanció que se li ha imposat derivada d’una denúncia per estacionar en lloc reservat sense la deguda autorització, butlleta número 50491513, expedient 1298702, per import de 200 euros.

Es queixa que va estacionar el vehicle per poder acompanyar al seu pare amb una discapacitat que li afecta la mobilitat, que normalment és la seva germana qui ho fa i porta l’autorització d’estacionament al vehicle.

Que aquell dia hi va haver d’anar ella i va estacionar per poder acompanyar al seu pare al pis, i va posar la targeta del pare que acredita la seva situació perquè no es pensessin que ho havia fet de manera gratuïta. Però tot i així, quan va arribar al vehicle va trobar la butlleta de denúncia.

Que de seguida va fer al·legacions, va explicar la situació i va aportar la targeta del seu pare, però no li van fer cas, i li van notificar la sanció, desestimant les al·legacions amb la redacció tipus habitual.

Contra aquesta sanció el dia 15/10/2018 va interposar recurs de reposició demanant la nul·litat entre altres coses perquè ni tan sols en la butlleta es deia on s’havia comès la infracció. Va passar el termini per resoldre el recurs (un mes) sense que l’Ajuntament ni el contestés, ni tampoc li exigís el pagament en via executiva.
Finalment, i gairebé 4 anys després, concretament el 8 d’abril de 2022 es va resoldre l’expedient, i es va desestimar el seu recurs. Entre altres coses en aquesta desestimació se li diu que respecte al fet que no constava el lloc de l’accident en la butlleta de denúncia, que com que ella després va identificar el lloc en el seu escrit, el lloc queda identificat i no hi ha motiu de nul·litat. No s’analitza en la resolució d’aquest recurs el que exposa la recurrent sobre la necessitat d’acompanyar al seu pare i que havia deixat la targeta que acreditava la minusvàlua del pare al vehicle.

Examinat l’expedient sancionador aquesta Defensora considera el següent:

Que és cert que en la butlleta de denúncia -la còpia que la ciutadana troba al seu vehicle- l’agent no hi va fer constar el lloc de la infracció. L’article 87 del RD 6/2015 del reglament de circulació diu:

Artículo 87. Denuncias.
1. Los agentes de la autoridad encargados de la vigilancia del tráfico en el ejercicio de las funciones que tienen encomendadas deberán denunciar las infracciones que observen cuando ejerzan funciones de esa naturaleza.
2. En las denuncias por hechos de circulación deberá constar, en todo caso:
a) La identificación del vehículo con el que se haya cometido la presunta infracción.
b) La identidad del denunciado, si se conoce.
c) Una descripción sucinta del hecho, con expresión del lugar o tramo, fecha y hora.
d) El nombre, apellidos y domicilio del denunciante o, si es un agente de la autoridad o un empleado que sin tener esa condición realiza tareas de control de zonas de estacionamiento regulado, su número de identificación profesional aportado por la administración competente.

És evident que l’agent que va denunciar no va posar el lloc on suposadament es trobava el vehicle. En efecte, la butlleta que es va trobar al cotxe la queixant, no hi consta ni el carrer, ni el número.<

En canvi, crida l’atenció d’aquesta Defensora que en l’exemplar de la butlleta de l’Ajuntament si que hi consta l’adreça i el número (c/ Orient 49) que sens dubte i com també es pot comprovar pel gruix diferent de l’escriptura, es va fer a posteriori. Només això explica que en la còpia de la denunciada no hi sigui.

Aquesta defensora considera que aquesta pràctica és del tot incorrecta, perquè en primer lloc l’agent actuant ha de complir amb el que diu la llei “Una descripción sucinta del hecho, con expresión del lugar o tramo, fecha y hora”, com a requisit absolutament imprescindible perquè la denúncia compleixi els requisits per gaudir de la presumpció de veracitat, i en segon lloc per garantir que el denunciat es pugui defensar dels fets que se li imputen amb totes les garanties, per tant l’agent està obligat a dir on exactament s’ha comès la infracció.

Aquesta defensora també considera que contestar gairebé 4 anys després el recurs de la ciutadana contra la sanció dient que no s’acull la petició de nul·litat de la denúncia, per no haver indicat el lloc de la infracció en base a que “ella mateixa en el seu escrit ho ha identificat”, lesiona al dret fonamental de petició de l’article 29.1 de la CE de l’exercici del qual no es pot derivar cap perjudici.

Considero també que es vulnera la prohibició de “reformatio in peius”, segons la qual la interposició d’un recurs no pot derivar en una situació pitjor de la qual es recorre. En aquest cas precisament la bona fe de l’actora que ha exposat on era el vehicle i ha fet al·legacions i recursos, resulta que se li gira en contra quan era l’agent qui en la denúncia tenia l’obligació d’indicar el lloc dels fets. Dit d’una altra manera, si la ciutadana no hagués dit on era el vehicle, sens dubte la denúncia hagués resultat nul·la per incompliment dels requisits anteriorment indicats, que ha de respectar tota denúncia d’una agent. Aquesta actuació és doncs contrària a una bona pràctica de l’administració i vulnera els drets fonamentals de la ciutadana. 

A més a més, i tenint en compte que el recurs de reposició de 15/10/2018 es resol el 22 d’abril de 2022, al cap de gairebé 4 anys quan es dicta Decret d’Alcaldia que confirma les sancions,  considero que :

L’Ajuntament no va resoldre el recurs en termini i, per tant, es va produir una desestimació per silenci, tal com s’indica en les mateixes notificacions de les sancions, i que la sanció va esdevenir ferma.

El fet que al cap de gairebé quatre anys es dicti una resolució expressa en la qual se li desestima al recurs, només porta a la confusió i no deixa de ser una contradicció que no pot anar en contra de la ciutadania.

En aquest cas era obligació de l’Administració portar a terme les actuacions pertinents per reclamar la multa, perquè després del silenci era ferma i no deixar passar el temps i després quan estava pròxima a prescriure dictar una resolució expressa que permet reprendre els terminis de prescripció (obviant a més, que això dona a entendre que el procediment en realitat encara estava en tràmit fins a la resolució del recurs i, per tant, s’hauria produït la caducitat).

Com ja he dit en anteriors recomanacions -que van ser estimades (2021/DCG/233 i 234)- considero que aquesta actuació encobreix una mala actuació de l’Administració, que no resulta compatible amb el dret de l’administrat a obtenir una resolució fonamentada en dret i dins un termini raonable (art 24 de la CE) i a més atempta contra el principi de seguretat jurídica i contra els principis amb els quals l’Administració ha d’actuar, article 9.3 i 103 de la CE, i articles 3 i 4 de la Llei  40/2015 de l’1 d’octubre de règim jurídic del sector públic: servei efectiu als ciutadans, simplicitat, claredat i proximitat als ciutadans; transparència, racionalització i agilitat en els procediments administratius, bona fe, confiança i lleialtat institucional, proporcionalitat, i vetllar pel compliment dels requisits que preveu la legislació aplicable.

Igualment, si resulta que l’expedient encara estava en tràmit pendent de la resolució expressa que es produeix l’abril de 2022, s’hauria pogut produir la caducitat de la sanció per transcurs d’un any sense resoldre (art 112.4 RD 6/2015 de 30 d’octubre); i si no és així perquè s’entén que era ferma pels efectes del silenci, resulta incomprensible i poc clara l’actuació de l’Ajuntament, i en aquest sentit pot causar, no només confusió en el ciutadà, sinó vulnerar el principi de seguretat jurídica.

Considero que l’Administració no pot passar per alt aquests principis perquè com a poder públic no només ha de complir el mandant de les lleis sinó que també ha de fer-les complir, i no pot actuar en contra dels interessos de la ciutadania incomplint les seves obligacions envers aquesta, màxim si es té en compte que en aquest cas la ciutadana, en tot moment, va ser diligent i va fer les al·legacions i els recursos corresponents en temps i forma.

Atesos tots aquests motius i especialment el fet que l’Administració no ha actuat segons els dictats de l’article 3 i 4 de la Llei 40/2015 d'1 d’octubre, ni sota els principis de bona fe, bona administració i bon govern, i que en definitiva aquesta actuació vulnera el dret fonamental de l’article 24 de la CE, formulo la següent:

RECOMANACIÓ