El ciutadà EJB va presentar una queixa davant aquesta defensora perquè al cap de gairebé quatre anys després, resolen el seu recurs de reposició i confirmen una sanció per una infracció de trànsit, per estacionar en zona reservada per a persones amb la mobilitat reduïda.

La data de la denúncia és el 10 d’octubre de 2017 per infracció greu: estacionar en lloc reservat a discapacitats. Import: 200 euros, número de butlleta 50464335 i expedient 1268306. El dia 16 d’octubre de 2017 va presentar al·legacions contra la multa. El dia 28 de desembre de 2017 li van notificar la sanció,  i no tenen en compte les al·legacions, essent la resposta una resposta estàndard sense motivació. El dia 22 de gener de 2018 (dins termini) va  presentar recurs de reposició. Transcorregut un mes, no va rebre cap resposta al seu recurs i, per tant, el 22 de febrer de 2018 es produeix la seva desestimació per silenci administratiu. 

Al cap de tres anys i mig, rep la notificació de la desestimació expressa del seu recurs a proposta de l'instructor de data 14 de juny de 2021, que s’aprova per Decret de data 22 de juny de 2021, és a dir, tres anys i mig després de l’esmentat recurs, data a partir de la qual se li reclama el pagament de la multa. 

Resulta sorprenent que l’Ajuntament entengui que amb el silenci administratiu l’acte sancionador és ferm, però, en canvi, no li exigeixi el pagament de la multa, i per contra, quan aquesta està pròxima a prescriure pel transcurs de quatre anys, aleshores decideixi resoldre expressament, sense justificar-ne el motiu, desestimant el recurs, i establint que de nou la resolució és ferma i, per tant, disposa de 4 anys més per reclamar el pagament de la multa. 

Considero  que  aquesta actuació encobreix una mala actuació de l’Administració, que no resulta compatible amb el dret de l’administrat a obtenir una resolució fonamentada en dret i dins un termini raonable (art 24 de la CE) i a més atempta contra el principi de seguretat jurídica i contra els principis que l’administració ha d’actuar, article 9.3 i 103 de la CE, i articles 3 i 4 de la Llei  40/2015 d'1 d’octubre de règim jurídic del sector públic: servei efectiu als ciutadans, simplicitat, claredat i proximitat als ciutadans; transparència, racionalització i agilitat en els procediments administratius, bona fe, confiança i lleialtat institucional, proporcionalitat, i vetllar pel compliment dels requisits que preveu la legislació aplicable.

Considero que l’Administració  no pot passar per alt aquests principis perquè com a poder públic no només ha de complir el mandant de les lleis sinó que també ha de fer-lo complir, i no pot actuar en contra dels interessos de la ciutadania incomplint les seves obligacions envers aquesta, màxim si es té en compte que en aquest cas el ciutadà en tot moment va ser diligent i va fer les al·legacions i els recursos corresponents dins el termini i en la forma escaient.

Considero també que el ciutadà té dret que es resolguin les seves al·legacions de forma motivada i tenint en compte les proves que aporta, dret que forma part de l’article 24 de la CE perquè pugui ser coneixedor dels motius de la desestimació  i poder exercir en deguda forma i amb totes les garanties el seu dret de defensa, cosa que no es compleix amb les respostes estandarditzades en notificar les sancions, el que suposa que en cap cas es dona resposta raonada a les al·legacions dels denunciats. En aquest cas concret a més, es passa per alt que la presumpció de veracitat de les denúncies dels agents no els eximeixen de recollir totes les proves o indicis que puguin, com pot ser la captació de la imatge corresponent.

Atesos tots aquests motius i especialment el fet que l’Administració no ha actuat segons els dictats de l’article 3 i 4 de la Llei 40/2015 de l’1 d’octubre, ni sota els principis de bona fe, bona administració i bon govern,  i que en definitiva aquesta actuació vulnera el dret fonamental de l’article 24 de la CE, formulo la següent:

RECOMANACIÓ