Les tasques de cura o l’economia de les cures són el conjunt d’activitats que es desenvolupen quotidianament per sostenir i reproduir la vida,  i que permeten fer front a les necessitats de cada dia, i al llarg del cicle vital de totes les persones. 

Vessant cura de les persones

Són activitats que estan a la base del sistema social i econòmic, necessàries per al seu funcionament, i que tenen impacte sobre el benestar de les persones cuidades i cuidadores: Cuinar, fer la bugada, comprar, netejar, acompanyar fills a escola, banyar-los, ajudar a vestir persones grans, sostenir el benestar físic i emocional, fer companyia...

Tot i ser tasques essencials i imprescindibles per la vida, són les més invisibilitzades, les menys valorades i mancades de drets econòmics i socials. A més, la responsabilitat de cuidar recau en poques mans dins les famílies i cercles d’intimitat, sobretot en les dones i de manera no escollida ni remunerada.

Quan les persones que han de cuidar treballen fora de casa, acostumen a traspassar les tasques de cura a altres dones. Aquest fenomen és conegut com a cadenes globals de cures i consisteix a fer que a les llars es transfereixen treballs de cures de les unes a les altres: la dona que ha de treballar fent feines de cura fora de casa, ha de deixar la cura de la seva família (ascendents o descendents) a l’atenció d’una altra dona. I aquesta transmissió es fa sobre la base d’eixos de poder, entre els quals destaquem el gènere, l’ètnia, la classe social i el lloc de procedència. Aquest fet  genera relacions d’explotació laboral propiciades per les situacions de vulnerabilitat (irregularitat, precarietat, etc.) Fins i tot, el treball de cura regular i formal (neteja, cura de gent gran, d’infants...), té condicions de treball amb baixos salaris, i poca valoració social.

Vessant col·lectiva i relacional

La cura és doncs una activitat que cal plantejar des de la responsabilitat col·lectiva i té una dimensió relacional. Parteix de la idea de la interdependència i del fet que som necessàries les unes per les altres, posant el focus en el nosaltres. Aquesta manera d’enfocar les necessitats de cura al llarg de la vida, que són compartides per tothom, criar, acompanyar, envellir... també ens posa a totes les persones en algun moment com a proveïdores de cura (cuidar) o com a receptores de curs (ser cuidades) en algun moment del cicle vital. És important que aquestes necessitats s’abordin de manera relacional, col·lectiva i comunitària.