De ben segur que heu sentit més d'una vegada, fins i tot en contextos formals, la salutació bones, què tal?, una expressió d'origen forà i que no es consideraria normativa. L'equivalent més usat en mallorquí seria uep, com anam? o en català central diríem ei, com va? Són expressions col·loquials de gran vitalitat i no se'ns faria gaire estrany trobar-nos-les en contextos mitjanament formals. Perquè, en els usos públics, la frontera entre formal i informal cada cop és més difusa. La normativa descriu aquesta frontera i en fa la prescripció més adient, és a dir, n'estableix els límits d'ús normatiu que considera necessaris.

Tot seguit exposarem tres fenòmens lingüístics propis de contextos informals que han transcendit al registre mitjanament formal o tendeixen a fer-ho i veurem, alhora, com els prescriu la normativa: l'anomenat canvi de preposició davant d'infinitiu, algunes alteracions en les formes verbals i la doble negació en l'ús dels quantificadors negatius.

Fins fa ben poc, el canvi de preposició davant d'oracions començades per un infinitiu es considerava necessari en registres formals, però avui dia la Gramàtica de la llengua catalana accepta tant modificar com mantenir la preposició, per bé que es prefereixi la primera opció. Vegem-ne dos exemples:

• Insisteix a parlar dels temes de sempre versus insisteix en parlar dels temes de sempre
• Comptava a poder fer-ho a temps versus comptava amb poder-ho fer a temps.

En ambdós casos és preferible el canvi de preposició, tot i que s'accepta no fer-lo. Més encara, el fenomen no solament succeeix amb les oracions d'infinitiu esmentades, sinó també quan el que hi ha davant és el complement de noms com interès o confiança:

• Manifestava interès a estudiar llengües versus manifestava interès en estudiar llengües

o davant de predicats com confiar, somiar, conformar-se, comptar o estar d'acord:

• Estem d'acord a deixar-ho estar versus estem d'acord amb deixar-ho estar.

El segon fenomen que volem comentar fa  referència a un seguit d'alteracions en les formes verbals molt esteses en contextos informals que no es considerarien pròpies de contextos formals: expressions com digue'm què vols, estigue's quiet, tingue-ho en compte, vull convence'l o coneixe'ns de debò  són habituals en la llengua oral, però quan la formalitat del context ho demana s'haurien d'utilitzar les versions formals equivalents: digues-me què vols, estigues-te quiet, tingues-ho en compte, vull convèncer-lo o conèixer-nos de debò. Així mateix, formes verbals com ajupe't, more't, promete'm, rebe-ho o cuse-hi en contextos formals s'haurien de dir i escriure: ajup-te, mor-te, promet-me, rep-ho i cus-hi.

Per acabar, el tercer aspecte es relaciona amb l'ús dels quantificadors negatius ningú, mai, enlloc, gens, cap i res. Resulta que si aquests quantificadors van anteposats al verb en contexts informals solen no doblar la negació amb l'adverbi no, mentre que en els registres formals sí que acostumen a doblar-la. Segons la normativa, però, en tots dos registres s'admetria l'opció d'elidir l'adverbi de negació. Vegem-ho amb exemples:

• Ningú pot afirmar el contrari versus ningú no pot afirmar el contrari (totes dues opcions admeses)
• Res del que pugueu dir ens farà canviar d'opinió versus res del que pugueu dir no ens farà canviar d'opinió (totes dues opcions admeses)

Cal esmentar que no hi ha reforç de negació amb l'adverbi no quan a l'oració hi ha un altre element que hi atorga un valor negatiu, com poden ser la conjunció ni o la preposició sense:

• Fes-ho sense que ningú se n'assabenti (no s'admet ningú no perquè hi ha sense)
• Ni ella ho sabia ni ningú la va avisar que vindria (no s'admet ningú no perquè hi ha ni).

En definitiva, la normativa prescriu la frontera dels usos lingüístics en funció del registre, de manera que no sempre les solucions que semblaria que guanyen terreny en el registre informal acabaran transcendint als usos formals. Convindrà parar-hi atenció per tal d'ajustar-se a la normativa i en pro de l'estàndard que compartim les diverses variants geogràfiques de la llengua catalana.