"Vessar l'ombra"

Diàlegs. Art, música i patrimoni és un cicle estival que uneix aquests tres puntals de la cultura a la Canònica de Santa Maria de Vilabertran. Des de fa més de trenta anys, en aquest espai, hi té lloc la Schubertíada, un festival internacional dedicat al món del lied romàntic i a la música de cambra, i des de fa deu anys, s’hi duu a terme una exposició d’art a cura del Bòlit, Centre d’Art Contemporani de Girona i l’Agència Catalana del Patrimoni Cultural. 

Enguany, el protagonista és Pep Aymerich. Aquesta exposició mostra una intensa recerca metodològica i experiencial, una via per trobar una sintaxi i un espai propi a través de la pintura com a mitjà, una pràctica que havia començat a investigar el 2017 amb Anunciació de l’Apocalipsi, però que no havia continuat. Com l’ermità, s’ha tancat a fer-se la pròpia pintura. L’arquitectura dels dodecaedres ròmbics fa de casa, de món, de temple potser. L’artista arbora una litúrgia per manifestar el potencial creatiu i destructiu de tot allò que toca l’home. La pintura brega amb la mel, el foc i la fi del temps. Malgrat la fosca dels temps, Aymerich assaja unes últimes traces, recull les despulles, dona pas a les abelles i al seu màgic obrar, disposa la matèria perquè puguem estar-nos davant d’aquella fosca...by natural piety..., cap a la llum o cap al no res. Qui sap. De vegades, la vida deu tenir forma d’arc i es torna als orígens, és a dir, a les infàncies i a les pèrdues, als traus, a les despulles i a les ferides que les acompanyen, també les històriques. Res era necessari, res era degut, però es va fer via mentre vessava l’ombra.

Pietat II (2011), Dissolució (2011-2024) i Anunciació de l’Apocalipsi (2017) precedeixen Perfum i ombra (2024) on les cel·les hexagonals de les bresques d’abella inspiren l’arquitectura que acull les pintures que ha realitzat dins la Canònica. La cera i el carbó es combinen amb els pigments naturals per crear un espai de penombra per a la meditació cromàtica i espiritual. L’artista ressegueix la fosca, però no des del cos –com sovint ha fet-, sinó des del traç, enfonsant-se conscientment en la forma intuïda del dodecaedre ròmbic que ell mateix ha construït i que es genera en la intersecció dels prismes hexagonals que conformen les cel·les de les abelles.