Del 3 de juny al 25 de setembre de 2022
Inauguració, divendres 3 de juny a les 19 h
Bòlit_LaRambla i Bòlit_PouRodó

Una coproducció de Bòlit, Centre d’Art Contemporani. Girona, La Virreina Centre de la Imatge de Barcelona i el Centre de Cultura Contemporània del Carme de València.

El proper divendres 3 de juny a les 19h al Bòlit_LaRambla tindrà lloc la inauguració de l’exposició “Biennal 2064”, una recerca de Roc Albalat, Clara Boj i Diego Díaz, María Cañas, Col·lectiu Estampa, Núria Giménez Lorang, Jorge Luis Marzo, Júlia Montilla, Àngela Novo, Roc Parés i Arturo fito Rodríguez. L’acte continuarà al Bòlit_PouRodó que és l’altre espai on es desplega aquesta mostra que ha estat coproduïda entre el Bòlit, La Virreina Centre de la Imatge (Barcelona) i el Centre de Cultura del Carme (València) on itinerarà durant la propera tardor i el 2023, respectivament.

“Biennal 2064” és una exposició sobre els oracles en l'era de la intel·ligència artificial. Quan el futur es prediu, es descarta del present tot allò que no el fa possible. Alhora, s’edita el passat només en relació a la predicció. Això té lloc ara mateix, i ens permet veure què passa amb la memòria en un règim de dades revolucionari en que les imatges dipositàries de la vida s’han fet vidents i diuen coses que no sabem.

La fal·lera per endevinar el futur no té límits. Economistes, artistes, intel·lectuals, urbanistes, farmacèutics i profetes de tot tipus, han passat segles intentant anticipar-se al que ha d’arribar, subvertint el destí i l’atzar a parts iguals. Aquesta mania acaba determinant el que té interès, del que no, allò que cal que mirem, comentem i compartir, i el que no. D’altra banda, tot allò que la cultura hegemònica “descarta” sovint ha acabat sent més rellevant que tot el que passa sota el focus principal. Però mirar al futur és també mirar al passat, és més: sobretot és mirar el passat. Aquest sistema de prediccions on hi ha en joc models econòmics, culturals, propostes artístiques... sempre s’ha assentat en elements del passat, treballant des del revisionisme històric, la hibridació de formes i els anacronismes. Convocar el futur és, també, una manera d’al·lucinar sobre el passat. Avui en dia, tenim noves eines per afinar aquestes “tendències de futur”, com són els algoritmes d’autoaprenentatge, que filtren bases de dades que nosaltres generem a través de les plataformes socials i, en general, de la nostra vida digital connectada. Aquests algoritmes no només són usats per les grans firmes tecnològiques o grans empreses, també pels polítics i pel propi sistema de l’art. No és gratuït que l’abril passat l’empresari multimillonari Elon Musk presentés Dall-e, una intel·ligència artificial que és capaç de crear obres d’art a partir de les que ja existeixen.

“Biennal 2064” és una exposició que aborda els efectes dels règims de predicció en la producció cultural a partir d’una ficció que té lloc d’aquí quaranta anys. Es tracta d’una producció dominada pels algorismes i per la mentalitat de les indústries de dades (data economy), el resultat de la qual és The App, un espai virtual capaç d’enregistrar i reproduir qualsevol ficció artística, sempre que hagi estat imaginada.

La Biennal Mundial d’Art del 2064 , administrada per The App, la converteix en el certamen cultural més rellevant del món. Tanmateix, The App també revela l’existència de “gaps” (buits, forats, escletxes) en les dades atribuïbles a experiències i pràctiques culturals del passat que no havien estat processades.

Quan el futur es prediu, el present es veu amb l’obligació de fer-lo possible i a “descartar” el que no és útil perquè la predicció es produeixi. Alhora, pronosticar significa mapejar el passat i “descartar-hi” tot allò que no justifica la predicció feta. I tot això passa en un context revolucionari en que les imatges són dipositàries dels desitjos, dels auguris i de les ficcions teatrals de l’espècie humana. Són també oracles, ara fets a mida i amb vides pròpies que trastoquen el temps comú fent que les agulles girin diferents per tothom. Rastrejar, identificar i posar en valor aquestes experiències és un dels objectius de l’exposició, amb la voluntat de traçar tot allò que va quedar fora de la predicció i presentar-ho, d’una banda, mostrant l’oracle i, en segon lloc, des d’un esgavellat “salón des refusés” on els descarts brillen per si sols. El projecte neix de l’interès comú en descriure la gènesi de la societat oracular en el marc de l’actual cultura cientifista, tan capficada amb les dades (mètrica digital en entorns socials, estadístiques, indicadors, corbes de creixement d’un virus...), a mesura que les tècniques i les tecnologies estadístiques operades des de la intel·ligència artificial arrelen socialment. L’objectiu final d’aquest projecte, per tant, no és un exercici de ciència ficció, sinó que es tracta de descriure la implantació actual dels models de governança matemàtica en un context percebut com a incert i volàtil, i els seus efectes en la constitució de les memòries culturals.

“Biennal 2064” presenta algunes d’aquestes esquerdes i singularitats sorgides de les retro-prediccions més avançades, com les accions de Kriska Li als anys 30, els primers fets d’unfuture, el descartisme, els corrents psíquics dels 40, els iconostàsics. Totes elles revelen experiments destinats a desdir l’oracle, a interrompre la predicció. Són memòries que s’interposen en la història.Per espais, al Bòlit_LaRambla trobem el temple audiovisual de Clara Boj i Diego Díaz, un equip artístic que fa temps que explora els efectes de la governança algorítmica en les percepcions de l'espai i el temps. Aquest dona pas a l’Oracle, una instal·lació en vídeo signada per Àngela Novo, i que funciona com aporta d’entrada als continguts de l’exposició. També hi ha un petit espai de documentació amb llibres de la primera col·lecció de The App dedicada a la investigació acadèmica.

Al Bòlit_PouRodó es despleguen les propostes d’unfuture, Àngela Novo, Roc Parés i Estampa a l’entorn dels fets de la Voyager; els vídeos de Núria Giménez Lorang, vinculats a peces rescatades que van ser cancel·lades al seu moment per ser políticament incorrectes i incòmodes; els de Julia Montilla sobre la figura de Kriska Li i es tanca amb l’audiovisual de María Cañas que fa temps que explora els resultats d’una cultura accelerada.